Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 27 de maig de 2017

Puig i Cadafalch i les esglésies de Sant Pere

Avui, tots els terrassencs som conscients del valor del nostre patrimoni artístic. Coneixem i apreciem les joies que la nostra ciutat amaga, aquí i allí, en aquell carrer o aquell altre museu. Això que ara ens sembla tan normal, tan propi de la nostra essència ciutadana, té paradoxalment una història curta. Si s’han salvat mansions, monuments, palaus, és precisament per aquest motiu; tot just fa cents anys que aquesta consciència va començar a desvetllar-se, i encara no és comuna a tothom. Exemple palpable de la inconsciència són les joies que ens hem deixat pel camí com el Castell Palau, el grup escolar Torrella, el Centre Mèdic, la Torre Soteras, etc.
Les esglésies de Sant Pere a finals del segle XIX / Fons Ragon-AMAT
A finals del segle XIX es va produir el redescobriment de les esglésies de Sant  Pere. Fins aleshores la que havia estat la Seu d’Ègara era un oblidat i paupèrrim conjunt, en el qual entre les edificacions romàniques se sobreposaven altres construccions com la casa del campaner entre l'església de Sant Pere i la de Sant Miquel o la dels canonges, entre la de Santa Maria i la rectoria. L'església de Sant Miquel era una cambra de mals endreços. Dins a l'església de Santa Maria, tancada, fosca, freda, amb goteres i molta humitat, els retaules gòtics patien un avançat procés de destrucció. A tot el conjunt calia afegir la imatge tètrica del cementiri del poble de Sant Pere, a l'exterior. Això és una mostra de com es trobaven d’abandonades les esglésies de Sant Pere.
Josep Puig i Cadafalch
Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956). Arquitecte, urbanista i polític. Una de les figures més destacades del modernisme. President de la Mancomunitat entre el 1917 i el 1924. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català, fins i tot se’n va ocupar en alguns casos directament. Va ser el principal impulsor de les excavacions arqueològiques del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.
Puig i Cadafalch era fill de mare terrassenca. Per tant feia estades estivals a casa dels seus avis terrassencs. Sempre rondava pel recinte de les esglésies santperenques. El fascinaven aquelles velles pedres. L’obsessionava l’estudi de les esglésies. Amb 22 anys, el 1889, es va presentar i va resultar premiat en els Jocs Florals de Barcelona amb el treball Notes arquitectòniques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Aquesta obsessió la va poder satisfer, de més gran, quan va ser nomenat president de la comissió d’experts encarregats de la restauració de les esglésies. En els anys vint, amb la complicitat de la Junta de Museus i, principalment, del pintor Joaquim Valcells i del rector Josep Homs, dirigí i participà en la majoria de recerques arqueològiques i restauracions del conjunt. Del 1918 al 1920 es va fer una rebaixa general dels antics fossars de Sant Pere i Santa Maria, i se'ls va deixar a la cota de circulació actual i que van deixar a la vista les estructures de les diferents construccions religioses. En aquestes obres es rebaixen els nivells de terra fins a descobrir les estructures de fonamentació de les esglésies i el mosaic de l’antiga basilica episcopal.
Els jardins de Puig i Cadafalch / Fons Ragón-AMAT
A ell es deu la neteja i enderroc de les edificacions afegides i, també, junt amb Vancells, el disseny dels jardins de la part posterior de les esglésies, a la vessant del torrent Monner. Fins al 1931 no es van reprendre les obres per part d’en Puig i Cadafalch i aquest cop per fer una excavació sud de la façana de l’església de Sant Pere i de l’excavació de la part de sota del mosaic exterior, de Santa Maria, que permeten el descobriment de les antigues estructures de la basílica de tres naus i els fonaments d’una antiga casa romana amb una dolium (una mena de gerra enterrada de grans dimensions).
El torrent Monner i la futura avinguda a la dreta 1962 / AMAT
El dia 8 de març del 1968 l’Ajuntament aprovà posar el nom de l’arquitecte Puig i Cadafalch al carrer, situat al barri de l'antic poble de Sant Pere. Està ubicat a les terres guanyades a base d'abocaments i amb l’expropiació de part dels patis de les cases. Es va urbanitza i va quedar un ampli vial que, actualment, fa les funcions de pàrquing turístic vers les esglésies de Sant Pere i també com una de les entrades principals al parc de Vallparadís. Els plataners que hi han plantat són els que hi havia al passeig Vint-i-dos de Juliol abans de soterrar el tren.
El torrent transformat en avinguda / AMAT
Asfaltat de l'avinguda / AMAT
Per la Festa Major de l’any 1968 es van inaugurar diverses places i vials dedicats a Josep Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra i Baltasar Ragon. L’alcalde Miquel Onàndia va descobrir, el dia 30 de juny, una placa dedicada a l'arquitecte en un vial que en un principi es va denominar com una “avinguda”. Més endavant es va canviar “avinguda” per “carrer”. La placa inaugural encara es conserva en el seu lloc, en la façana núm. 10 del carrer de l’Arquitecte Puig i Cadafalch.
Inauguració d'una placa a l'avinguda/ Fotos Francino-AMAT
Però Puig i Cadafalch no sols treballà per recobrar el nostre patrimoni. A ell devem també que les nostres esglésies siguin conegudes arreu del món a través dels seus escrits i la seva influència en el cercle d’especialistes de la matèria.

Fonts consultades:
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. Puig i Cadafalch i les esglésies de Sant Pere. Claxon núm. 67, 24 de març del 1986.
PUY, Josep, Puig i Cadafalch: política, historia y arquitectura. Diario Terrassa, F.S., 30 de des. del 1989, p. 10.
BOIX, Josep, Puig y Cadafalch y las iglesias de San Pedro. Tarrasa Información, 30 de des. del 1967, p. 9.
PI DE LA SERRA, Paulina. Puig i Cadafalch. Butlletí del Centre Excursionista de Terrassa. oct.-des. del 1968

PI DE LA SERRA, Paulina. L’ambient cultural a Terrassa 1877 – 1977. Caixa de Terrassa, 1977.

dissabte, 20 de maig de 2017

Barri del Torrent d’en Pere Parres

Aquest barri terrassenc està limitat al nord per l’avinguda de l'Abat Marcet, al sud pel passeig Vint-i-dos de Juliol, a l'est per la carretera de Rellinars, i a l'oest per l'avinguda de Josep Tarradellas. Té una superfície 0’31 km² i una població de 5.578 habitants (2011). Depèn de la parròquia de la Santa Creu i la seva festa major és el segon diumenge de juliol.
El barri quan tot eren camps d'oliveres / AMAT
El barri pren el nom del torrent d’en Pere Parres tot i que no està clar  qui era el tal Pere Parres. El torrent, baixant des de la part oriental del Pla del Garrot, on té el seu origen, traspassava pels actuals barri de Can Roca i, seguint els carrers de Ferran Casablancas i del Pare Millán i el passatge de Béjar, fins a arribar al que més tard serà el carrer d’Antoni Bros, a l’alçada de la carretera de Rellinars. La veu popular coneixia aquest indret del torrent com el del “Gato Negro”, fent referència a un popular bar que hi havia prop de la carretera.
El torrent d'en Pere Parres
El curs seguia en ziga-zaga per entre els vials del Marquès de Comillas i de Francesc Oller, tallant el carrer que justament té el nom de carrer del Torrent. Arribat al passeig Vint-i-dos de Juliol i en direcció sud baixava pel carrer que porta el seu nom fins a trobar el carrer de Giralt i Serrà, a la cruïlla amb el carrer de Cervantes. Seguia pel darrere del Vapor Badiella i anava a trobar la riera del Palau, on ara hi ha la plaça de Ricard Camí.
El que és ara el barri era una plana fracturada pel seu bell mig pel torrent. Tot eren oliveres, ametllers o blat.  Hi havia un casalot prop del torrent on els masovers rebien el sobrenom de Ca la Punyalis.
La Mina d'en Pauet / Fons Ragon-AMAT
Entre el torrent i la riera del Palau, concretament en l’actual carrer Pedrell hi havia la mina d’en Pauet, una casa que hom anomenava com si fos una masia Mas del Pauet. Tenien un pou que s’alimentava d’una abundant beta d’aigua natural.

El Dipósit de la Cooperativa / Proc. Àngel Cos
Aquesta beta d’aigua va fer el seu servei quan l’any 1923 els socis de la Coral Els Amics, van decidir fundar una cooperativa per tal de construir un grup de vivendes, el que se li va dir “cases barates” a la zona de la Mina d’en Pauet. Es van construir les cases i els nous inquilins les varen ocupar el 1925. El problema principal de la zona era el proveïment d’aigua, que es va solucionar creant la Cooperativa de Consum Els Amics, amb seu al carrer Torrent, núm. 146. Els membres de la cooperativa van fer construir un pou per xuclar l’aigua de la beta d’en Pauet, al nord de la barriada i, anys més tard, a la fàbrica Agut i més avall passada la via del tren, donava les aigües a l’antiga mina Vinyals. Per l’embassament de l’aigua es va construir un gran i elevat dipòsit al carrer Transversal, que actualment continua en servei.
Cooperativa Els amics / Proc. Àngel Cos
L’any 1935, els cooperativistes creaven, a la planta baixa de la seva seu, un economat d’alimentació on els socis podien trobar els queviures a millor preu.
Després de la Guerra Civil, amb la prohibició de les cooperatives obreres, la nova empresa Agut es va fer càrrec de gestionar-la fins a l’arribada dels supermercats a finals dels anys setanta en que l’economat es va incorporar al Grup IFA. L’any 1991 tancava definitivament. Si més no, l’aigua i el seu dipòsit continuà i continua distribuint el líquid a les antigues cases del barri.
Celebració dels 75 anys de la fundació de la Cooperativa/ Arxiu Tobella
Les primeres cases del barri es van construir prop de la carretera de Rellinars i el carrer de Miquel Àngel.

Després de la Guerra Civil s’urbanitzaren nous carrers edificant-se cases de planta baixa i pis. Aquestes cases foren ocupades per nouvinguts d’altres terres que buscaven una residència barata, però que posseïen una condició socio-econòmica no tan baixa com els emigrants del Poble Nou.  Cap el sud prop la via de tren s’instal·laren algunes naus industrials. Entre els carrers Tranversal i Marqués de Comillas  es van aixecar, més endavant, els primers blocs de la zona.
La plaça de la Cooperativa / Joaquim Verdaguer

El barri només disposava d’una sola plaça al final del carrer de Balmes, dedicada a Cirici  i Pellicer. Des del 2010 disposa d’una altra i àmplia plaça situada on el torrent feia una marcada ziga-zaga per entre els carrers dels Marques de Comillas i Francesc Oller. En record a la Cooperativa Els Amics, al nou espai se li va posar el nom de plaça de la Cooperativa
Afegeix la llegenda
El barri no té cap edifici singular, apart de la torre d’aigües de la Cooperativa. Al sud tocant a la via del tren hi ha una nau on té el seu estatge la Fira de Terrassa i, tocant a l’avinguda de Josep Tarradelles hi ha la fàbrica Agut, ara convertida amb gran supermercat. Prop la  carretera de Rellinars hi ha un petit vial, el passatge del Sagrament, que és el que queda a Terrassa de l’antic camí del Sagrament que, des de Sant Pere, servia per portar el viàtic a Can Boada i Ca n’Aurell.
El barri en l'actualitat / AMAT
Des d’un principi el barri era sub-barri del de Sant Pere, del qual es va segregar al començament dels anys 80 quan es va crear una associació de veïns pròpia.

Fonts consultades
Diari de Terrassa. 27 novembre 2004. P.28
COMAS, Rafael. Cooperativa Popular de consens Els Amics. Circular núm. 267. Terrassa: Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa, juny del 1992.
MORENO, Mar. La última Cooperativa de Aguas.  Diari de Terrassa, 27 nov. 2004. p. 28.
BATALLA, Vicenç. El barri del Torrent d’en Pere Parres. Al Vent núm. 78 Març 1985 pàg. 17
LOZANO, Ferran; ROMERO, Jesús; VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995

VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa. 2000

divendres, 12 de maig de 2017

S’ha d’enderrocar el pont de Sant Pere?. Els afers del 1918.

Aquesta és la pregunta que es feien els terrassencs l’any 1917.
Amb l’agregació del poble de Sant Pere, el 1904, la nova barriada terrassenca experimentà un gran creixement cap el nord, al llarg de la carretera de Matadepera i el carrer Llibertat ocupant terres d’en Sal·lari, d’en Vileta i dels masos de Can Tusell, Can Fatjó i Can Pous. És per això, que l’Ajuntament  volgué donar una solució definitiva al que en aquells moments era primordial; la comunicació viable de Terrassa cap aquella zona. 
El pont de Sant Pere / Fons Ragon-AMAT
Com a sortida, la Comissió de Foment, encapçalada pel regidor Josep Oriol Maurí preparà, l’any 1917, un projecte d’eixamplament del pont de Sant Pere. A aquesta proposta, el regidor Colomer interposà la seva opinió de que seria més apropiat procedir a l’enderroc del pont i terraplenar el pas obrint un “hermoso y frondoso paseo”  de l’amplada del carrer de la Creu Gran.
Projecte del nou pont
Mig any després el mateix regidor va incidir davant la defecció del tema per part de la Comissió de Foment exigint el debat del dictamen. El regidor Benet, en canvi, s’hi oposà fermament justificant que “el puente, por su antigüedad, es algo consubstancional con el alma tarrassense, con la espiritualidad que inspira el sentimiento de la patria»
El tema acabà prenent un caire radical fins que va esclatar una dura polèmica entre els partits polítics del moment. L’any 1917 s’havia iniciat una nova etapa republicana amb l’afegit de la reafirmació del catalanisme i l’esperit autonomista, tot mirant les eleccions municipals que s’havien de celebrar a finals de l’any 1918. El 22 de maig de 1918, amb la proposta de fer un col·lector al torrent de Vallparadís es tornà a insistir en terraplenar el pas del pont de Sant Pere. La setmana següent es va tornar a encendre definitivament la polèmica entre els regidors i també entre els terrassencs, acompanyada d’una forta campanya de premsa. 
El pont / Fons Baltasar Ragón-AMAT
Lluís Gorina publicava la seva opinió en el diari El Dia: “El Pont de Sant Pere. L’amo i senyor de la ciutat de Terrassa, al magnifíc Ajuntament, ha concebut fa pocs dies la idea “titànica” de destruir el pont que condueix a les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria. Més, aquesta desaparició la vol executar d’una manera “tràgica”: vol anar-lo colgat de terra. ¿Hauries pogut imaginar, pacífic ciutadà, que dintre l’”Europa conscient”, en entorn mateix de la teva vila, potser al costat de la casa, hi hagués un senyor que torturés la seva intel-ligència pensant en al forma de substituir un pont per un terraplè? Hom comprèn la befa formidable que això representa per l’avantpassat que per salvar un espai, va concebre l’element “arc”. Ell devia imaginar-se haver resolt la conclusió que per travessar una vall mai no s’havia de fer un pont sinó que calia omplenar la vall. Aquest afer, per fortuna, encara s’està discutint i la conservació del pont encara troba defensors dins mateix del propi Ajuntament de Terrassa. A aquests elements sans els desitgem bona sort en les seves argumentacions i esperem de llur perseverància i encert una digna resolució. Creiem que fins i tot arribaran a convèncer el mateix iniciador del projecte demostrant-li el desgavell que representa la seva idea. El pont que condueix a les conegudes esglésies romàniques, és un dels arguments que al.leguen els que volen fer-lo desaparèixer, més com que per damunt del pont no hi passa cap carretera de trànsit, crec que no s’hauria de sacrificar l’estètica a una millora que no és essencial. A més, si es volgués construir un terraplè per a omplenar aquell gran torrent, la terra hauria d’arribar a una gran distància a cada banda del pas; puix donada la gran alçària el terraplè se’n va molt enllà, i destrueix l’encís d’aquesta poètica vall, la qual fa uns quants anys l’Ajuntament volia convertir en parc públic. És inversemblant que la mateixa corporació que llavors volia portar a terme una millora tan ben entesa, hagi intentat acollir ara aquest despropòsit. El pont de Sant Pere és un complement de les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria, i constitueix un apèndix d’aquests monuments arqueològics, formant una via agradable per arribar-hi, cosa que mai s’aconseguiria si es fa un passeig ample, amb acàcies de bola i una baraneta de ferro pintada de gris”.
El pas de vianant per sobre el pont / Fons Ragon-AMAT
En el Ple de l’Ajuntament del 29 de maig es van confrontar les opinions contradictòries entre diversos regidors davant la no resolució del dictamen sobre el pont. Els regidors que defensaven la integritat del pont exposaven que “aunque a él no le guste, (…) bonito o feo, consta de tres arcos y cuenta trecientos años de existencia.», mentre que el regidor Ros, opositor, s’estranyava “de que se opongan a lo que reclama la conveniencia de todo un pueblo a pretexto de ser un monumento, como si se tratase de la catedral de Toledo o de la Alhambra de Granada, cuando de lo que se trata es de un puente declarado ruinoso ya más de una vez». Finalment es va resoldre demanar un dictamen de la Junta de Museus.
El pont vist des de Cal Datzina/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
La primera setmana de juny diverses veus de diferents entitats culturals terrassenques feren arribar a l’Ajuntament el seu parer contrari a l’enderrocament del pont de Sant Pere. El Centre Excursionista de Terrassa adreçava una llarga instància a l’alcalde i regidors instant-los a perseverar amb la integritat del viaducte, en tot cas i com a últim recurs, resolent el problema amb la construcció d’uns voladissos per donar pas a unes voreres que donarien més espai pel trànsit de carruatges. Per potenciar els seus raonaments proposaven la creació d’un gran parc urbà en el torrent de Vallparadís en el qual les esglésies i el pont en serien eixos centrals.
Josep Soler i Palet
L’alcalde Josep Maurí convocà una reunió amb el prohom terrassenc Josep Soler i Palet, resident a Barcelona des de l’any 1895, per saber la seva opinió. Soler i Palet s’excusà de no viatjar a Terrassa degut a una malaltia, però, assabentat del que estava passat, adreçà una llarga carta a l’alcalde donant el seu parer contrari a la desaparició del pont: «Per si’l proposit d’aqueixa reunió fos tractar del debatut assumpte del pont de Sant Pere qui al tanta trassa comencá d’edificar a les derreries del segle XVI el mestre de cases terrassench Ramón Suris, vagui per endevant el meu decidit vot contrari em absolut ni que sigui enderrocat ni desfigurat (...) si’s vol un pas mes ample, fassis un viaducte ben capás en altre lloch del torrent de Vallparadís: res de terraplens que ab sos guixots y escombreries enlletgeix aquell lloch simpátich que bé podria ésser convertit en un ver jardí paradisíach: així·s se fa a tot arreu quan se voten mes comunicacions, quan s·és mes n’hi aigi millor, mes ben servit estará’l publich».
Josep Tobella, president de la Junta de Museus, Mossèn Josep Homs, rector de Sant Pere, Lluís Muncunill, arquitecte municipal, Joaquim Vancells, pintor i els señors Francesc Pi i Francesc Salvans, tots ells membres de la Junta de Museus, foren els signants del manifest adreçat a l’Ajuntament en nom de la dita Junta donant el seu parer contrari al possible enderrocament del pont, ja que “amb la desaparició del pont, destruiriem un tros  de lo mes típic y carecterístic de nostre ciutat, causant una verdadera mutilació al conjunt que formen el pont i’l grupo d’Iglesias romániques de Sant Pere, que donan a n’aquell lloc, una visió del nostre passat altament simpática i instructiva, a la vegada que es una plana vivent de l’historia de Terrassa.”
El 10 de juny, la Comissió de Foment amb tota la documentació estudiada i amb l’afegit dels manifests anteriors, elaborà el tant demanat dictamen, per tal  de presentar-lo a la propera sessió plenària del Consistori amb la conclusió de mantenir-lo en peu.
Per fi arribà el dia en que el tema tant debatut del pont de Sant Pere es portà al ple de l’Ajuntament, perquè el dictamen preparat per la Comissió de Foment fos aprovat o rebutjat. 
El Saló de Plens
El dia 12 de juny es produïa un dels debats més maratonians dins de la història del consistori terrassenc. La minoria republicana es reafirmà en fer desaparèixer el pont contra el dictamen presentat per la Comissió de Foment de conservar-lo. També es van proposar altres alternatives com fer el terraplè a l’altura del carrer Sant Joan fins al carrer de l’alcalde Parellada o el d’unir el Passeig amb la plaça de l’església mitjançant un pas pel carrer del Castell fins al de la Rectoria. Mentrestant fora del saló de plens, en el vestíbul i l’escala d’accés, abarrotada de ciutadans expectants pel desenvolupament del ple, discutien acaloradament com si d’un ple paral·lel es tractés. La brillant defensa del pont feta pel regidor Josep Ullés, recolzat pels manifests, llegits en el Ple, de la Junta de Museus, del Centre Excursionista i de Josep Soler i Palet van fer el seu efecte. Finalment el dictamen amb alguna esmena es portà a votació nominal que va donar com a resultat 10 vots a favor de la salvaguarda del pont i 8 en contra. El pont acabava de passar una tremenda revàlida.
L’endemà tres diaris terrassencs, La Comarca del Vallès, La Crónica Social i el Dia feien un ampli ressò del que havia succeït en el Ple. Un any després es procedia al seu empedrat.
Amb el temps la solució de connectar el centre amb la barriada de Sant Pere, va ser la urbanització del passeig del Vint-i-dos de Juliol. El increment dels trànsit per aquest vial apaigavà l’atenció sobre el pont de Sant Pere, fins i tot s’oblidà les altres alternatives presentades en el Ple sobre els carrers Sant Joan i Castell.

Fonts consultades:
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 65v. 24 octubre 1917.
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 143. 24 abril 1918.
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 151v. 22 maig 1918.
GORINA, Lluís. El pont de Sant Pere, El Dia, 28 maig 1918.
Vegeu l’expedient íntegre de tot el procés relatat a AHT. Proyecto de las obras de alcaltarillado, aceras y afirmado, en la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro. Informe de l’arquitecte municipal. Expedient de Foment  núm. 3040/1960 (en el informe l’arquitecte adjunta copies dels afers de l’any 1918).
MONTANYA, Joan. El pont de Sant Pere. El Dia, 25 maig 1929.


dissabte, 6 de maig de 2017

La Policia Municipal de Terrassa

En l’època medieval les funcions de policia de la vila, les efectuaven; l’agutzil per fer executar les disposicions i ordenances aprovades pel Consell de la Vila; el Mostassaf, que era el funcionari municipal que s’encarregava de vigilar el mercat; els portalés, que s’encarregaven d’obrir i tancar els portals així com del seu control  vigilància.. També, cal afegir, el dos capitans Sagramentals, un de la vila i l’altre, de la part forana, que eren elegits cada dos anys, amb atribucions per intervenir en el cas de bregues, alteracions o assumptes policíacs.

No va ser fins l’any 1875 que l’Ajuntament es va decidir a crear un cos policial. L’octubre d’aquell any prenien possessió dels dos nous càrrecs Josep Gavaldón, soldat llicenciat, i Manuel Sancerni, caporal d’infanteria. Però no duraren gaire en el càrrec ja que , un any després, presentaven la seva dimissió a causa de   la càrrega d’obligacions, principalment la  de vigilància dels consums.
El Cos de policia a principis del segle XX / Fons Ragon-AMAT
Es succeïren diversos nous nomenaments  i cessacions, fins que al 1890 s’acordà incrementar la plantilla a quatre guàrdies, a més de redactar un Reglament.
Al llarg dels anys els membres que formaren el Cos de Policia s’anà incrementant:
El 1900 el nombre de guàrdies passà a 5 i fou nomenat un caporal.
El 1901 l’ ex-guàrdia civil Benito Camino prenia possessió de la plaça de cap de la Policia.
El 1917 hi havia un cap, un caporal, un sots-caporal i 12 guàrdies.
El 1925 la plantilla arribà als 21 membres.
El 1932, passà a 27 guàrdies.
El 1944 augmentà a 35 policies.
El 1976 la plantilla estava formada per un inspector en cap, un oficial, un sotsoficial, 3 sergents, 9 caporals i 90 guàrdies

El quarter, el tenien a l’ atri de l’Ajuntament, a les dependències de la dreta, al costat del Cos de Guàrdia.

Quan la ciutat era petita en nombre d’habitants, encara imperava el costum dels sobrenoms amb què es coneixien certs guàrdies municipals; El Toribio, el Sabatasses, l’espantaguerres, el paiella.
Un guardi urbà a la Rambla / AMAT
Popularment, als membres del Cos de Policia Municipal se’ls coneixia com els «municipals» o «guàrdies urbans». Aquest últims van ser un grup creat per la regulació del trànsit davant de l’increment automobilístic. Als llocs on es notaren símptomes d’embús o de descoordinació en la circulació viària, es varen col·locar els «guàrdies urbans» que es distingien pel seu peculiar casc blanc d’explorador. L’any 1949 el primers llocs de regulació del trànsit foren, la plaça Clavé-Rambla, la plaça Enric Granados-Rambla i a la placeta de Saragossa. Amb el temps s’incrementà a altres llocs, però la introducció dels semàfors va fer quasi innecessària la seva presència.
Un cas peculiar eren els semàfors de carrer de la Font Vella; un a l’alçada del Social i un altre a l’entrada per la plaça Vella.  A causa de  l’estretor del carrer, un guàrdia urbà es posava al portal de la Sastreria Laboria, a mig carrer, i accionava una caixeta de comandament deixant passar ara  uns, ara els altres.

L’any 1954 s’instaurà la secció de gala formada per cinc agents , escollits entre el membres del cos, per acompanyar  la corporació municipal en els actes oficials, religiosos,cívics i populars.
Guàrdies de gala / AMAT
L’any 1958 es van adquirir sis motos Sangla per exigències pde la circulació i de la mobilitat de la nova secció motoritzada. El 1964 el Cos comptava amb el primer automòbil, un Land-Rovers. Més endavant la secció de cotxes patrulles s’incrementaria amb la compra de varis Renault 4, els populars «cuatro latas».

L’any 1968 es va encomanar al cos el servei de vigilància dels detinguts a l’antiga presó del Passeig. Servei que el Ministeri de Justícia va abandonar, passant a càrrec del Municipi

El canvi més significatiu va arribar amb l’ajuntament democràtic; la inauguració, el dia 14  de juliol de 1980, de les noves dependències del carrer Pantà, on s’havia remodelat un anterior Hiper com a Prefectura. L’acte va ser presidit pel governador civil, Ferran Cardenal i l’alcalde Manuel Royes, que van passar revista als nous 26 guàrdies municipals, entre els qual s’hi trobaven sis noies per primera vegada a la història de la cuitat.
Les primeres policies femenines / AMAT

La Policia Municipal va estrenar nova seu, el dia 3 de març 2008, a l’edifici  de l’avinguda de les Glòries Catalanes, on també s’hi traslladaren els serveis de Via Pública, Protecció Civil i Intervenció d’armes depenent de la Guardia Civil.
Policia motoritzada / AMAT
L’any 2013 el Cos de la Policia Municipal està format per; 1 intendent en cap,
4 subinspectors, 9 sergents,16 caporals i 194 guàrdies.
El seu parc mòbil està compost per; 20 cotxes patrulles, 5 cotxes camuflats, 1 cotxe radar, i cotxe alcoholímetre, 2 cotxes tot-terreny, 2 motos tot-terrenys, 1 furgoneta de recollida de denúncies, 3 furgonetes equipades, 13 motos Honda de carretera, 41 escúters.


Fonts consultades:
BAULIES, Jordi. El Municipi de Terrassa 1877-1977. Caixa de Terrassa. 1977
X.LL. Del trafico a la policía de barrio. Diari de Terrassa. 4 gener 2002. p.4
PALET SETÓ, Francesc. Oficis, personatges, i costums terrassencs oblidats. Terme núm 9. novembre 1994. Centre d’Estudis Històrics/Arxiu Històric de Terrassa.

TORRELLA NIUBÓ, Francesc. Mejoras en la Guardia Municipal. Diari de Terrassa, 10 abril 2004. p. 12

dissabte, 29 d’abril de 2017

La Zona Esportiva Municipal – Àrea Olímpica

La Terrassa de la postguerra estava mancada d’unes instal·lacions esportives adients. Tan sols disposava d’un desbaratat camp de futbol al carrer Pi i Margall, una piscina descoberta a Ca n’Aurell i un camp de bàsquet al carrer Edison. Per tant, l’administració municipal es va veure amb la necessitat de crear un espai que donés cabuda als diferents esports que anaven sorgint arreu de la ciutat.

Un primer projecte dissenyat l’any 1942, situava la Zona Esportiva entre els carrers de Còrdova, Almeria, passeig Vint-i-dos de juliol i carretera de Castellar, en una zona on actualment hi ha la gasolinera i el Nou Mercat, al barri d’Ègara.
Aquest projecte es desestimà i se’n projectà un segon, més ampli, ubicat uns quant metres més al nord del primer projecte, entre els carrers Còrdova, Almeria, Cadis i la carretera de Castellar. Aquest espai esportiu hauria d’aplegar un ampli estadi, dos camps d’hoquei, un d’ells amb grades, sis pistes de tennis, dues piscines, una d’elles coberta, un frontó, un camp de bàsquet i un xalet per oficines i vestidors. També tindria un aparcament de cotxes dins el recinte i un passeig central des de l’entrada principal fins a la tribuna de l’Estadi.
El Camp d'Hoquei de la ctra. Castellar/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
El primer que es va construir va ser un dels camps d’hoquei. A Terrassa no existia cap camp per la pràctica d’aquest esport. Per raons tècniques no es podia jugar en els de futbol, per tant, els clubs terrassencs havien d’anar a altres camps forans. El camp arran la carretera de Castellar, amb grades i vestidors, es va inaugurar el 1951.
Aquesta zona va ser la més castigada durant l’aiguat del 1962. El camp d’hoquei va quedar arrasat i el hoquei va d’haver de traslladar-se, definitivament, a la Zona Esportiva Municipal de l’avinguda de l’Abat Marcet.

A mitjans del anys cinquanta, es va començar a projectar aquesta altra nova zona d’equipaments esportius, que està situada al nord de la ciutat a l’Avinguda Abat Marcet. És per això que es va desestimar definitivament el projecte de la zona de la carretera de Castellar. En el seu lloc s’hi va construir l’Institut d’Ensenyament Blanxart.
Nou estadi de la Zona Esportiva / AMAT
El projecte de la Zona Esportiva Municipal de l’Abat Marcet es va encarregar a Josep Pratmarsó, aleshores arquitecte municipal.
L’any 1958 s’inaugurava la pista d’atletisme. Un dos anys més tard s'estrenava una piscina de 50 metres.
El 21 agost de 1960 s'inaugurava l'obra més important; l'Estadi Municipal. A la tarda d'aquest dia, amb les grades atapeïdes es procedí a la seva benedicció amb la presència de diverses autoritats: Joan Antoni Samaranch, delegat nacional d' Educació Física i Esports, Rosendo Peitx, en representació de la Diputació de Barcelona; i el president de la Federació Catalana de Futbol. Tots ells encapçalats per l'alcalde de la ciutat, Josep Clapés. L'acte inaugural s'encetà amb la desfilada dels cantaires de la Massa Coral, seguits per la Banda Municipal, la Cobla La Principal de Terrassa i les colles sardanistes de Terrassa i comarca. Amb les notes de l'himne nacional s'hissaren diverses banderes mentre l'envolada de coloms i globus donaven el color de festa a l'acte. Seguidament, dins el terreny de joc i amb presència de les autoritats, el prior del Sant Esperit, Jaume Llauger, procedí a l'acte de benedicció de l'Estadi.
Inauguració del nou Estadi/ Fotos Francino-AMAT
A continuació tingueren lloc els actes folklòrics amb una ballada conjunta de totes les colles sardanistes i la interpretació de la sardana L'estadi de Terrassa del mestre Carreras. També la Massa Coral interpretà l'himne del Terrassa Futbol Club. A la llotja d'autoritats, l'alcalde Josep Clapés procedí a la imposició de la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu de la ciutat a Joan Antoni Samaranch.
L'acte finalitzà amb una gran traca i la disputa d'un partit de futbol entre els equips aficionats del Terrassa i del RCD Español.

Al llarg dels anys seixanta tingué lloc l’estrena de la piscina coberta i  l'assentament dins la zona esportiva d'altres esports; entre la piscina i l’estadi s’habilità un camp d’hoquei que ocupà el Club Deportiu Terrassa Hoquei i, al costat de la pista d’atletisme un altre camp d’hoquei anomenat Federatiu que en el què hi jugava el Atletic Club Terrassa Hoquei. Ambdós clubs deixarien la zona esportiva, a finals dels anys 60 al disposar d’instal·lacions pròpies
Jocs Escolars Sant Jordi
L'any 1976 es van celebrar els Jocs Esportius de Sant Jordi, organitzats per la Diputació de Barcelona, ens els que hi participaren més de 300 atletes de tota la província. A l'acte inaugural a l'Estadi, es va realitzar una espectacular exhibició de calistènia.
Per encabir part d'aquests jocs es van construir diverses pistes poliesportives, una d'elles coberta amb un  globus pressostàtic. Aquesta instal·lació seria l'únic pavelló municipal cobert de la ciutat fins el seu enfonsament el 1987 i la construcció del nou pavelló de Can Jofresa.

Quan Terrassa fou nominada per a ser subseu d’hoquei dels Jocs Olímpics de Barcelona com a escenari de la competició, l’Ajuntament va prendre l’acord de remodelar la zona esportiva de l’Abat Marcet, per construir-hi la futura Àrea Olímpica. El 4 de maig de 1989 es feia la presentació, a la Sala Muncunill, de la maqueta i, l’Ajuntament en Ple, el 25 de gener de 1990, aprovava el projecte definitiu. Quatre mesos després començaven les obres.
Inauguració de l'Àrea Oímpica
El 15 de desembre de 1991, amb una gran festa, s’inaugurava l’Àrea Olímpica amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall i l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes.
El 22 d’abril de 1992 es feia la cessió al COOB’92 de les instal·lacions per celebrar-hi  els jocs.
Les campiones Olímpiques / COOB-AMAT
               
El 26 de juliol s’iniciava el torneig d’hoquei però la fita més important es va produir el 7 d’agost quan la selecció espanyola femenina d’hoquei, amb les terrassenques Cèlia Corres i Anna Maiqués a les seves files i davant uns 12.000 espectadors, guanyava la medalla d’or en una emocionant final contra la selecció de l’Alemanya.

Fonts consultades:
BAULIES, Jordi. El municipi de Terrassa 1877-1977. Caixa d’Estalvis de Terrassa.1977 
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
FIGUERAS i VIGARA, Pere. 1935-1985. 50 anys d’història gràfica de Terrassa. Arxiu Tobella.Terrassa1985
FIGUERAS, Pere. Terrassa i l’hoquei: 80 anys d’història. Ajuntament de Terrassa. 1992
Tarrasa Información. 13 setembre 1960
Arxiu Històric de Terrassa. Exp. d’obres publiques. Projectes no realitzats, núm. 11/42

dissabte, 22 d’abril de 2017

La Torre de Mossèn Homs

Masia senyorial situada a 150 metres de la carretera de Castellar. El seu nom es deu a què antigament, en el seu lloc, hi havia una torre en un punt de domini estratègic a la cruïlla de camins que des de Sabadell i Sant Quirze del Vallès cap a Matadepera es creuaven amb el camí ral a Manresa. També s’encreuava amb el camí que procedent de Terrassa menava a Castellar del Vallès. El topònim Mossèn Homs fa referència a Mossèn Jaume Doms, un dels propietaris dels mas en el segle XVI. El tractament de “mossèn” estava reservat als cavallers, als ciutadans “honrats” i, de manera esporàdica, a mercaders. Actualment el seu ús, àmpliament utilitzat, es reserva pels sacerdots.
La Torre de Mossèn Homs i l'ermita / Josep Escoda Molina -AMAT
La primera referència del vilatge el trobem en un document de l’any 993, el qual el denomina Banyeres «in illo loco que vocat Banyeres». Sembla ser que el nom procedeix d’una vila romana. En el segle XIII, ja trobem un propietari que ha agafat el topònim com a cognom: Pere Banyeres. La torre ja la trobem adossada dins el mas. Aquesta forma de construcció d’un mas fortificat amb una torre la trobem, també, a les terres properes: El mas Ustrell, Castell Arnau (torre Berardo) o a Can Viver. La finalitat d’aquestes cases fortificades era la defensa contra malfactors, bandolers i altres passavolants militars.

En el segle XV surt documentada com torre Botina al ser el seu propietari la família Botí, En el segle XVI, apareix com a propietari mossèn Jaume Doms, mercader i ciutadà de Barcelona, tot i que sembla que no hi habità, sinó que era una possessió més del seu patrimoni. Jaume Doms, a més de terratinent, estava involucrat en la industria tèxtil terrassenca, principalment en el ram dels tints. També era propietari de l’escorxador de la vila. Participà fent donacions a la construcció de l’església del Sant Esperit.
En el segle XVII el nou propietari era Francesc Escorsell. És en aquest segle que la masia la trobem documentada com Torre de Mossèn Homs. L’any 1744 la família Escorsell ven el mas i la finca al Capítol de preveres i canonges de la seu de Manresa. Aquesta la ven, el 1862 a Isidre Soler, fabricant de Manresa. El 1865 passa a mans del prevere Ignasi Borras de Manresa, fins que el 1871 la compra Magí Tobella, natural del Cairat i, també era propietari de Can Montllor.

Sembla que el mas mai va ser habitat per cap propietari, si més no, es reservaven unes habitacions per estades esporàdiques. Des de sempre la masia va estar regentada per masovers.

El 1941 la torre passaria a mans de Maria Corral Cucalón, veïna de Barcelona. Aquesta faria donació del mas, l’any 1953, a la Fundació de l’Obra de la Visitación de Nuestra Señora, que la destinà a residència-sanatori de donzelles pobres i de salut delicada.
El mas en l'actualitat / Joaquim Verdaguer
Finalment als anys 70 aquesta comunitat cedia el mas, per un període de 90 anys, a l’Ajuntament de Terrassa. Amb la instauració de l’Ajuntament democràtic la casa fou ocupada per un grup de joves de l‘Escola Taller, per procedir a la seva rehabilitació i alhora aprendre un ofici. Els anys 1987 i 1988 es portà a terme una campanya d’excavacions arqueològiques que deixaren al descobert l’antiga torre que havia quedat amagada, a l’interior del mas. És una torre de planta quadrada de 4’20 m. per 4’30 metres i amb un mur gruixut de 80 cm. a la base i 70 cm. al cos superior. La seva alçada és de 15’20 m.
El mas, al llarg de la seva història, anava acumulant reformes i incorporacions de noves estances fins a convertir-se en un mas senyorial.

Actualment hi ha instal·lada  l’Escola d'Hostaleria - Restaurant "Torre Mossèn Homs" de Foment de Terrassa SA.  Des de la seva creació el 1992, l’escola desenvolupa programes de formació ocupacional i de formació contínua de cuina de serveis de hostaleria.
L'ermita de Sant Josep malmesa / AMAT
A pocs metres de la masia, hi ha l’ermita del Sagrat Cor o de Sant Josep al servei de la Torre de Mossèn Homs. La primera missa es va celebrar el 6 de febrer de 1537.
Als anys 40 del segle XX va ser reconstruïda i utilitzada per la comunitat de monges instal·lades a la Masia. La marxa d’aquestes va fer que la casa i la capella quedessin deshabitades. L’ermita es va deteriorar i  no va ser fins l’any 1957 que es va rehabilitar. El dia 16 de juny d’aquell any es va celebrar la “Festa de la Reconciliació de l’Ermita de Sant Josep”. El rector de Sant Fèlix de Sabadell va beneir la reconstrucció de l’ermita i la de la nova campana, amb presència de les autoritats encapçalades per Josep Badrinas Sala en representació de l’alcalde de Terrassa. La campana va ser beneïda actuant de padrins; Francisca Artigues, Josep M. Artigues i Mercè Pujol. És per això que la campana portava la inscripció «Francisca, José i Mercedes. Junio 1957».
La capella de Sant Josep en l'actualitat /Joaquim Verdaguer
La capella només s’obria al culte en dies senyalats principalment quan es celebrava l’aplec tradicional de la Pasqua Granada als voltants de la masia. En caure en desús aquesta tradició cap els any setanta l’ermita va ser fruït d’actes vandàlics fins a deixar-la molt malmesa i sense campana. L’any 1987 amb la creació de l’Escola-Taller Torre Mossèn Homs, la seva participació va fer possible la restauració de la masia i de l’ermita. Actualment l’ermita s’obre al culta durant les romeries que organitzen la Hermandad Divina Pastora i, principalment, cada any per Sant Josep la Hermandad de Abrucena de Terrassa.

Fonts consultades:
AA.DD. Recerca històrica Torre de Mossèn Homs. Col·lecció Estudis Terrassencs. Ajuntament de Terrassa. 1990.
PALOS, Santi. Arqueologia a Terrassa. 10 anys d’excavacions a Vallparadís i Torre de mossèn Homs. Diario Terrassa, 30 desembre 1992, p. 11
BALLBÉ, Miquel. Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls. Ajuntaments de Terrassa i Matadepera. Terrassa 1988
CARDÚS, Salvador. Torre de Mossèn Homs. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa. Gen.-febr. 1929, p. 118
Equip investigació Arxiu Històric. La Torre de Mossèn Homs. Diario Terrassa, 22 setembre 1977
CASTELLANO, Anna i altres. Apunts de la història d’una masia. Tallers. Escola Taller Torre de Mn. Homs, núm. 1, des. 1987
MORO, Antoni. Fases de l’evolució de la masia. Tallers. Escola Tallers Torre de Mn. Homs, núm. 1, des. 1987.

GARRETA, Jordi. La Torre de Mossèn Homs. Diario Terrassa, F.S., 14 nov. 1992, p. 9