Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 9 d’abril del 2016

La Sínia d’en Tàrrega

A finals del segle XIX Terrassa es va decidir a fer el salt a l’altre banda de la riera del Palau, amb la construcció d’unes quantes cases i la posterior urbanització de la zona segons el Pla Curet, creant el barri de la Riera.
A la part alta de la riera, en front al portal de la Guia i de la Rasa es va construir un pont per substituir la passera que hi havia i que privava el pas als carruatges. Amb el pas pel pont va fer possible la construcció d’algunes cases en terres d’Antoni Tàrrega, el que són avui els carrers Irineu, Grannius i Volta.
El 11 d’octubre de 1883 el Ple de l’Ajuntament va acorda  posar fites i marcar la ratlla corresponent per l’alineament dels carrers esmentats segons el Pla Curet.
Antoni Tàrrega era el propietari de una masia que hi havia a l’actual cantonada del carrer d’Arquimedes i de Volta. La casa de pagès tenia un pou i una sínia d’on s’extreia l’aigua per regar les seves terres i proveïa, també, al nucli de població que estava naixent en els seus camps de cultiu.
camps d'en Tàrrega a finals del segle XIX
Una sínia es un aparell consistent de dues rodes, l’una horitzontal a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal mogut per un animal o un motor, i l’altra vertical que engrana amb la primera i mou una sèrie decatufols  disposats al llarg d’una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida en aigua
Una sínia
En Josep Freixa va adquirir la casa, el pou i la sínia d’en Tàrrega per portar l’aigua a la seva fàbrica, Freixa i Sans que tenia on ara hi ha la Masia Freixa.
El nou propietari va canviar el mitjà d’extracció per un motor elèctric, la qual cosa provocà l’alteració de la quantitat  d’aigua extreta que va fer que en el barri que estava naixent, alguns pous i la beta d’aigua que els connectava quedessin semisecs, perjudicant al veïnat pels seus usos domèstics i el servei d'alguns industrials que s’hi havien establert.
La instal·lació d’un motor més potent que funcionava constantment va fer que el sabadellenc Andreu Marí convences a Josep Freixa que l’aigua sobrant anés a parar a la Mina Marí, que passava a prop paral·lel a la Rambla i que portava les aigües a Sabadell.
Una mina d'aigua
L’any 1872 Andreu Marí va comprar la mina Vinyals (vegeu en aquest blog “Les mines Vinyals i Marí”). La Vinyals era una mina construïda el 1825 que conduïa l’aigua freàtica des de la zona del torrent d’en Pere Parres, paralel·lament a la rambla fins a la cisterna que hi havia on ara hi ha la Delegació d’Hicenda. Amb aquesta compra en Marí aconseguir allargà la mina, fins a la carretera de Montcada, on s’ajuntava amb un altre mina procedent de Can Gonteres. Després la conducció d’aigua seguia paral·lela a la carretera de Montcada fins a Sabadell. Una obra faraònica que no assaciar les inquietuds del sabadellenc, que va voler acaparar també l’aigua de la Sínia del Tàrrega. Per fer possible el seu propòsit a més de convencer a Josep Freixa, va fer servir a un terrassenc, Salvador Carreras com a “home de palla” perquè demanés els permisos corresponents per obrir una rasa al carrer de Volta amb el propòsit de soterrar una canalització en el tram entre la sínia i a la mina Marí.
Sector de sínia l'any 1925 / AMAT
El 24 d’octubre de 1904 Antoni Josep Torrella i altres propietaris de la dreta de la Riera del Palau varen adreçar una contundent instancia a l’alcalde de la ciutat, oposant-se a les pretensions d'Andreu Marí i que anul·les la autorització de la construcció de la rasa perquè s’havien vulnerat part dels drets de la població alterant l’estat possessionari  en la extracció i destí de l’aigua de la sínia que alimentava aquella zona.

En sessió plenària de l’Ajuntament del 10 de novembre 1904 el Consistori aprovava la derogació de la canonada donant la raó als veïns.

Fonts consultades:
RAGÓN, Baltasar. Els carrers de Terrassa l’any 1900. Imp. Joan Morral. Terrassa .(any?)
Acte del Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 27 octubre 1904
Acte del Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 10 novembre 1904
O.P, 30/1904.Instància de Antoni Josep Torrella i veïns del 24 octubre 1904. Arxiu Històric de Terrassa

1 comentari:

  1. Molt bona la història! Segur que la cantonada Arquímedes-Volta no la mirarem de la mateixa manera.

    ResponElimina