Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 16 de setembre de 2017

La guerra del Francès o Napoleònica a Terrassa

L’abril del 1808 Napoleó va “convidar” a la família real espanyola a anar a Baiona al sud de França, per a fer d’àrbitre entre el rei Carles IV i el seu fill Fernando, per la successió del tron d’Espanya. Finalment Napoleó ho va solucionar fent que ambdós abdiquessin del seus drets al reialme d’Espanya. Va anomenar a Josep, el seu germà, com a nou rei.
Aquesta decisió, i el fet que les tropes franceses haguessin entrat en territori espanyol per anar fins a Portugal per preservar les fronteres portugueses de l’enemic anglès, van encendre l’ànim dels espanyols que, el 2 de maig del 1808, va provocar l’alçament popular a Madrid i en altres indrets provocaria revoltes contra l’exèrcit invasor.
Sometents catalans contra el francesos
A Catalunya, varis sometents armats s’ajuntaren per impedir el pas de les tropes napoleòniques de camí cap a Manresa. En el pas del Bruc van aconseguir aturar-los, fent-los recular. En aquesta batalla no participà el sometent de Terrassa. La gent armada de la vila tenia l’ordre de salvaguardar el camí ral de Barcelona a Manresa al seu pas per la serralada de Obac.
Els francesos s’havien aposentat a Barcelona i només feien sortides de càsting. Manresa s’havia erigit en capdavantera de la lluita i és per això que el napoleònics volien arremetre contra la ciutat del Bages.

Aquells dies les màximes autoritats de la vila de Terrassa eren els fabricants Salvador Vinyals, com alcalde, i Joaquim de Sagrera, com a diputat. Terrassa s’havia erigit com a punt central dels sometents del Vallès, des d’on es transmetien les ordres de Manresa. El seu sometent va participar a la defensa del pont de Molins de Rei i del Coll de Montcada. A Terrassa, es va organitzar un hospital de sang comarcal en el Convent de Sant Francesc. Els telers de la vila anaven a tot drap fabricant teles pels uniformes de les forces catalanes i també per les de la península.
Carrer de la Font Vella amb la casa i taller de cal Sagrera
Nau on els Sagrera tenien els telers
Totes aquestes circumstàncies cridaren l’atenció a l’exèrcit francès. El matí del dia 23 de març de 1809 les forces gavatxes entraren a Terrassa amb una força de 7.000 soldats. Els defensors terrassencs oferiren resistència a les altures de les Martines i Can Poal, mentre part de la població emigrava a les muntanyes properes.
Saquejaren la vila, assassinaren i violaren amb crueltat. Obligaren als vilatans a treure llurs mobles i a portar-los a la plaça Major on foren cremat. Destrossaren els telers, esquinçaren les peces de roba, principalment de les fàbriques d’en Sagrera i de n’Aymerich. Profanaren esglésies, tan de la vila com de la part forana: Sant Esperit, Sant Pere, Sant Julià d’Altura, Sant Vicens de Jonqueres, les dues del Taudell. L’ermita de Sant Jaume de Vallparadís fou adequada com estable de cavalls. Un escamot pujà a la Mola i saquejaren el monestir de Sant Llorenç. Les masies tampoc es salvaren, assassinant als seus propietaris. Era tal la crueltat emprada que, a tall d’exemple, Salvador Cardús en relata que “al poble de Sant Pere, en el seu carrer Major van detenir al popular vellet de Cal Biel i allà en el seu domicili l’assassinaren de la manera més cruenta, tallant-li el cap en rodó, damunt d’un piló de fusta. Però no en tingueren prou d’això. El sadisme d’aquell escamot arribà a l’extrem d’obligar a la seva horroritzada muller, Esperança Prats, que amb les seves mateixes mans sostingués el gibrell amb què s’havia de recollir la testa sagnant del seu dissortat marit”.
Soldats francesos
El 13 d’abril les francesos deixaren la vila i abandonaren aquest territori davant l’heroica resistència i els vilatans que s’havien refugiat a les muntanyes, dones, nens i vells retornaren al que quedava de seves llars. Però aquí no acabaren les penalitats dels vilatans. Aquell mateix any es propagà un epidèmia de tifus que durà set mesos i que afectà a la meitat de la població amb més de mil morts. A tot això, la fam es feu sentir de debò.

La lluita de guerrilles continuà, i al Vallès es va aconseguir reunir vàries companyies amb un total 4.000 combatents per marxar a l’ajut de la defensa de Girona.
El 30 de gener 1810 els francesos tornaren a Terrassa  però només amb una estada de dos dies sense cap conseqüència desagradable. Estaven de pas cap a Vic i Girona.
El març d’aquest any s’apoderaren de Manresa. Pel seu retorn a Barcelona, el general Schwartz, escarmentat per les dues batalles del Bruc, decidí tornar pel camí ral de Barcelona a Manresa al seu pas per la Serra de l’Obac. 
Hostalets d'en Daví
A mig camí, a l'alçada dels Hostalets d’en Daví, el sometent de Terrassa bregà contra la columna gavatxa creant un gran desconcert en les seves files. Finalment els francesos aconseguiren arribar a la vall de la riera de les Arenes. Però prop de Sant Julià d’Altura, dins terme del poble de Sant Pere, els esperava les forces de la comarca comandades pel brigadier Manso i el coronel Francesc Rovira sota la supervisió del general Milans del Bosch. Es va desenvolupar una cruenta batalla en el que foren derrotades totalment les forces napoleòniques. El general Milans del Bosch, en el seu comunicat a la Junta de Defensa, informava de la mort de uns cinc-cents enemics, entre ells dotze oficials i una dona de la família del general Schwartz: dos-cents noranta presoners, entre ells dues dones, deu oficials, tres cirurgians i el metge de l’exèrcit. El general francès aconseguí escapar amb dues ferides aconseguint arribar a Barcelona amb la resta de la columna, uns tres-cents homes, la major part sense motxilla.
Es podria dir que aquesta batalla va ser la més important guanyada pel catalans contra el francès, més que la del Bruc.

Els francesos tenien aquarterat el seu exèrcit a Barcelona, fent sortides esporàdiques de càsting arreu del territori català o per la imposició de crescudes contribucions. L’agost de 1811, la Junta Superior  anomenà a Joaquim de Sagrera, Comandant de Guerrilles de Catalunya. El patrici terrassenc portà els seus sometents a instigar les columnes franceses, al seu combat a les altures de Rubió, prop de Igualada, on reberen una total desfeta. Sagrera fou fet presoner, jutjat i sentenciat a mort tot i que es va salvar després de pagar un rescat.
Pel què fa a Salvador Vinyals, després de ser alcalde es va integrar al sometent. El 1812 com a diputat fou convidat a assistir a Cadis a la creació de les Corts Espanyoles i a redactar la nova Constitució Espanyola.
Salvador Vinyals
El 26 de gener de 1812, Napoleó va decretar l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès. Tot i que Catalunya estava en rebeldia, l’administració francesa va establir una administració territorial i jurídica basada en els principis de la Revolució francesa. Catalunya passà a ser territori francès dividida en quatre departaments: Departament de Montserrat amb capital a Barcelona; departament de les Boques de l’Ebre amb capital a Lleida; Departament del Segre amb la seva capital a Puigcerdà; i, el Departament del Ter amb capital a Girona.
El terrassencs durant dos anys foren francesos.
Catalunya passà a formar part de França
El 28 de maig de 1814 l’exercit napoleònic abandonava Catalunya



Fonts consultades:
Cardús, Salvador. Historial de la guerra Napoleònica a Terrassa. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
Bocins de la Història. Bloc d’història en català


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada