Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 15 de setembre de 2013

Santa Margarida del Mujal


L’ermita romànica de Santa Margarida del Mujal  està ubicada al carrer d’Aries, en una zona industrial. Està adossada en una casa de camp del segle XVIII i, actualment, ofereix el servei de restaurant. Aquesta edificació sembla correspondre  a la casa rectoral o casa de l’ermità amb restes de l’antic convent de monges.
L'ermita anys 30 / Fons Ragon-AMAT

L' ermita es troba  documentada en el segle XI, anomenada en diversos pergamins  Santa Eugènia o Santa Margarida o Santa Susanna. En el segle XIII acollí una comunitat de monges donades. Aquesta dicció de les postulants a monja venia dada quan la decisió de professar no venia  d’elles, sinó que responia a interessos aliens a la seva voluntat de viure la vida no pas enclaustrades. En el major dels casos van ser “donades” pels seus propis familiars.

La primera priora documentada fou  Guillema de Blanca. La vida del monestir va ésser molt efímera; no va durar pas gaire  segles. Què es podia esperar d' unes dones sense vocació? L’any 1303, amb motiu d’una visita pastoral del bisbe de Barcelona, Ponç de Gualda constata queixes molt greus de la vida poc pietosa que s’hi portava, fent càrrecs concrets a la priora Elisenda i a la poca obediència de sor Romia Vilans i de sor Maria Amat i altres persones. El bisbe, davant el desori que imperava en el monestir, manà tancar-lo i traslladar totes les dones al monestir de Santa Magdalena del Puigbarral.
L'àbsis / Joaquim Verdaguer

Aquest aïllament sembla que fou transitori ja que  passat algun temps el monestir novament va obrir les seves portes, però per poc temps. Un document del 1421 parla de Santa Margarida com un lloc abans habitat per un convent de monges, del qual  es desprèn que ja feia alguns anys que el monestir no existia.



La capella, en el transcurs dels anys ha sofert algunes restauracions i modificacions. És d’una sola nau amb volta de canó refeta amb maons.  L’absis, amb arc triomfal apuntat. La porta a la façana de ponent és feta amb arc de mig punt amb una finestra al seu damunt. Complementa la façana tota refeta,  un campanar de cadireta amb una petita campana. El mur de migdia té dos contraforts i una finestra de doble esqueixada. El mur del nord és mitger amb l' antiga masia, ara restaurant. Té dues obertures que comuniquen les dues edificacions, una d’elles tapiada. Fins al 1936 es conservava un retaule de factura senzilla molt probablement del segle XVII.
L'ermita 2010 / Joaquim Verdaguer
A l' entrada del recinte hi havia una creu monumental, obra de l’escultor Josep Llimona, que va ser beneïda en un aplec celebrat el 30 maig de 1909.

Aquesta creu formava part d’un via crucis, bastit per iniciativa de Nicolau Talló. L'última estació del via crucis estava representada amb un relleu de fusta tallada situada sota l’ara de l’altar.

El juliol del 1936 els anarquistes van abatre la creu a terra, que va romandre mig amagada dins una vinya durant tota la guerra. També l’ermita quedà malmesa.
Interior de l'ermita / Joaquim Verdaguer
Després de la Guerra Civil es procedí a la restauració de l’ermita. El 21 de juliol de 1946, recuperant el tradicional aplec, es va obrir al culte celebrant la primera missa. A la tarda després del rosari tingué lloc una audició de sardanes i un concert a càrrec de la coral femenina de l’Arxiconfraria Teresiana. Durant la festa es va restaurar al seu lloc, l' antiga creu, gràcies a la iniciativa de l’Hermandad de Labradores y Ganaderos.
La creu nova / Joaquim Verdaguer
A Santa Margarida era tradicional celebrar un aplec principalment per la Pasqua Granada. Aquesta trobada era molt concorreguda tant per terrassencs com per la colònia d' estiuejants de Les Fonts, així com d’altres pobles dels voltants, com ho demostra un exvot penjat en el mur de la capella, en el qual uns veïns de Sabadell donaven gràcies per haver salvat la vida després que volqués el camió, prop del pont de Sant Quirze del Vallès, que els portava a l’aplec. Aquesta festa es va deixar de celebrar durant la república.
Aplec de Santa Margarida / Esbart Egarenc
La tradició de l’aplec es recuperà després de la guerra i perdurà fins ben entrats els anys seixanta, quan va començar a decaure a causa dels nous al·licients juvenils i l’aparició de noves pautes per al temps d’oci, com la platja i la televisió, que van fer minvar la participació popular als aplecs en general. L’any 1996 l’Associació de Veïns i propietaris de les Fonts van recuperar l’antic Aplec de Santa Margarida.



Fonts consultades:

FERRAN, Domènech. Les masies de Terrassa. Museu de Terrassa. 1997

BALLBË. Miquel. Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls. Ajuntament de Terrassa. 1988

BURON, Vicenç.Esglésies romàniques Catalanes. Artestudii Edicions. 1977

BOIX, Josep. Santa Margarida. Diario Terrassa, 21 nov. 1992, p. 10

Tarrasa. 19 juliol 1946. p. 2

Tarrasa. 23 juliol 1946. p. 1

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada