Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 18 d’agost de 2012

El municipi romà d'Egara

El nom d’Ègara correspon al de l’antic municipi romà ubicat dins el nucli urbà de l’actual Terrassa. 

Testimoni documental del topònim Ègara són les inscripcions prou significatives de l’època romana en dos pedestals que es troben encastats a les parets de l'interor de l’església de Santa Maria, dins el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.

Ègara se l’associat amb l’Egosa ibèrica de l’astrònom grec Claudi Ptolomeu. En una de les ultimes campanyes arqueològiques va apareixia una mena de bol, datat entre els anys 200 i 150 aC, amb la gravació Taskubilos. Es la primera mostra d'escriptura ibèrica a les contrades. Aquesta inscripció sembla ser que era per distingir l'ús o propietat de l'utensili.
Pedestal dedicat a Antoninus Pius / Teresa Llordés-Museu de Terrassa
L'emperador Antoninus Pius va concedir el títol de Municipium Flavium a Ègara. Testimoni d'aquest fet es la làpida de marbre del segle II que es conserva dins l'església de Santa Maria, i que segurament era part del basament d'una estàtua de l'emperador. La transcripció del text del frontal diu: Per decret dels Decurions del Municipi Feliç d’Ègara a l’emperador Cèsar Titus Aelius Antoninus August Pius, fill del diví Adrià, net del diví Trahà Porticus, fill del diví Nerva, Pontífex Màxim revestit de la potestat tribunícia, dues vegades cònsol i per tercera vegada designat Pare de la Pàtria
Làpida dedicada a Granius / Teresa Llordés-Museu de Terrassa
Un altre làpida de marbre, també del segle II, que es conserva dins l'església de Santa Maria, és la que Grannia Anthusa va dedicar en memòria del seu marit Quintus Grannius, fill de Quintus de la tribu Galèria, Diumvir o primer magistrat d’Ègara i tribú militar. El text del pedestal diu: Q.GRANIO / Q. FIL / GAL. / OPTATO II VIR / EGARA TRIBVNO/MILITVM / GRANIA / ANTHUSA / MARITO / OPTIMO / L.D.D.D. /..
Sepultura de tègula / Foto Joaquim Verdaguer
El poblat d'Ègara exponent urbà ibèric i romà, no s’ha localitzat i la seva recerca ha estat generadora de diverses hipòtesi sobre la seva situació. Probablement les institucions principals del municipi estaven ubicades al capdamunt de l’esperó de Sant Pere, a la confluència del torrents de Vallparadís i de Santa Maria o Monner, mentre que els historiadors encara  discuteixen si efectivament hi hagué nucli urbà o no. Les troballes arqueològiques iberiques i romanes en aquest lloc certifiquen la importància d’un assentament humà i més amb la troballa de tombes a la part nord del carrer Major de Sant Pere que demostren l’existència d’un una important necròpolis.
També de la importància d’aquest municipi romà d’Ègara n’és evident les  troballes arqueològiques arreu del terme, que donen fe de l’existència d’un pròsper vilanatge de explotacions rurals i que devia ser la font de riquesa que portaria a ser considerada Municipium Flavium.
Amb la romanització de les nostres contrades i la concessió de terres al llicenciats de l’exèrcit es va produir molts assentaments agrícoles "villae" que en la seva majoria es construïren prop del les vies fluvials.  En són testimoni les vil·les situades en terres de can Jofresa, can Bosch de Basea, ca n’Anglada, ca n’Amat de la Muntanya, can Fatjó, can Pous, l’Aigüacuit etc. totes elles documentades o amb algun testimoni arqueològic en les seves proximitats.
Només en tres assentaments s'ha pogut investigar el seu emplaçament mitjançant campanyes arqueològiques: L’any 1968 es descobria, al sud de la ciutat prop la carretera de Rubí, en terres de can Jofresa, un important jaciment de l’època romana que s’anomenà “vil·la Moderata”. El basament dels murs de dita vil·la i la troballa de diverses estructures, donaven fe del considerable conjunt que comprenia aquesta explotació agrícola datada  del segle I aC. al III dC. A principis dels anys vuitanta, arran la construcció del complex esportiu de Can Jofresa, la Generalitat de Catalunya endegà una nova prospecció arqueològica que encara donà una visió més amplia del conjunt.
El jaciment va ser reomplenat per la seva preservació fins que s’aprovi com a reserva arqueològica dins el Pla d’Ordenació de Can Jofresa.
A les terres de la masia de Can Bosch de Basea l’any 1974 arran la construcció de l’autopista A-18 les màquines deixaren al descobert un seguit d’estructures de l’època romana . Les excavacions fetes a corre-cuita dataren l’assentament com iniciat al segle I dC. i estava compost de diferents basaments d’instal·lacions de servei agrícola per l’elaboració de vi i oli, i també una incipient indústria de ceràmica amb la troballa d’un forn per aquest ús. Varies sitges, una zona termal i altres dependències completaren la troballa arqueològica. A l’Aiguacuit de 1987 a 1988 es van fer actuacions arqueològiques delimitant la vil·la romana.
Sarcòfag de plom de Ca n'Anglada / Junta de Museus
Però el cas més sensacional va ser la descoberta, l’any 1958, d’un sarcòfag de plom prop de la masia de Ca n’Anglada, acompanyat d’altres tres sepultures del d’anomenades de tegula, que pel que sembla gaire bé en tota seguretat va pertànyer a una pròspera vil·la romana. El sarcòfag, del segle IV esta decorat en relleus de la que destaca la perspectiva de quatre cavalls tirant d’una auriga. Actualment es troba en el Castell de Vallparadís dins la exposició permanent del Museu de Terrassa
El sarcòfag en el Museu / Joaquim Verdaguer
 En el segle V el Municipium Flavium fou escollit com a seu del nou bisbat d’Ègara.
A partir de la conquesta dels sarraïns, els anys 713 i 714, el record de l’antic municipi anirà desapareixent, però no així el nom, que va ser utilitzat durant uns segles més tard per identificar les esglésies reconstruïdes de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Aquestes van  perdre definitivament aquesta designació cap a finals del s.XIII per romandre amb la denominació definitiva d’esglésies de Sant Pere de Terrassa.

El nom d’Ègara no s’ha perdut en absolut. A l’actualitat tenim un carrer d’Ègara, una Rambla d’Ègara, un barri d’Ègara, un Club d’Hoquei amb aquest nom, l’escola Bisbat d’Ègara i fins i tot una persona que actualment es diu Ègara a la mateixa ciutat de Terrassa. És, doncs, un topònim ben viu.

Fonts consultades
CARDÚS i FLORENSA, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet, p. 107. Terrassa 1954
MALGOSA, Asumpció. Estudi antropològic de les restes humanes del sarcòfag de plom de Ca n’Anglada, Terrassa. Terme núm. 9. novembre 1994. CEHT-AHCT.
CASANOVAS, Jaume. El sarcòfag de plom romà de Ca n’Anglada. Editorial Ègara. Terrassa 1987
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
MAYER, Marc. De quan Terrassa no era Terrassa. Revista TERME, núm. 3, nov. 1988. Centre d'Estudis Històrics
MORO, Antoni. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
MORO, Antoni. Evolució del poblament antic. Revista TERME, núm. 3, nov. 1988. Centre d'Estudis Històrics de
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joam, VERDAGUER, Joaquim. Ajuntament de Terrassa 2007   

2 comentaris:

  1. francesc de ca n´aurell26 de setembre de 2012 a les 12:07

    Si sempre s´ha dit egara perquè ara diem Ègara ?

    ResponElimina
  2. Per fer una explicació senzilla en l'època romana en llatí feien servir paraules esdrújules. Per exemple Tàrraco, quan sempre deiem Tarraco. El mateix amb Ègara per Egara

    ResponElimina