Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 18 d’agost del 2012

El bisbat d’Ègara – El Concili Egarenc


El Bisbat d’Ègara fou fundat l’any 450 essent Irineu el seu primer prelat, però poca cosa més se sap d’aquesta diòcesi llevat del testimoni de les esglésies de Sant Pere i de la documentació que ens descriu la presència de bisbes egarencs a diferents concilis peninsulars i, sobre tot, pel concili d'Ègara

Tenim noticia documental de 8 bisbes egarencs: Ireneu (referència l’any 465), Nebridi (r. anys 516, 517 i 527), Taür (r. any 546), Sofroni (r. anys 589 i 592), Ilergi (r. anys 599 i 610), Just? (r. 615). Eugeni (r. any 633), Vicenç (r. Any 653), i Joan (r. Anys 683, 688, 693

Dels que en tenim més noticia són els bisbes Ireneu i Nebridi: El bisbe de Barcelona Nundinari davant la impossibilitat d’atendre degudament una diòcesi tan extensa, va dividir-la creant, l’any 450, el bisbat d’Ègara. Ireneu fou el primer bisbe que va tenir la nova diòcesi. Quant va morir el bisbe Nundinari, l’any 465 i segon la seva voluntat testamentària, Ireneu voler reunir de nou els dos bisbats, però el papa Hilari va interposar la seva negativa a la unió.
Sant Nebridi segons  Santiago Padrós / Teresa Llordés-Museu de Terrassa
El bisbe Nebridi o Sant Nebridi fou bisbe d’Ègara entre el 516 i el 546. Assistí als concilis de Tarragona (516), Girona (517) i Toledo (527). Germà dels també sants; Just, Justinià i Elpidi. Va ser un escriptor cèlebre, segons sant Isidor. Segons el santoral visigot la seva festa era el 9 de febrer, tot i que no se sap res de la seva canonització. El seu culte s’esvaí després del Concili de Trento (segle XVI), per rebrotar popularment a Terrassa a mitjan segle XX. És curiós que, essent un sant egarenc, a Terrassa només hi ha una persona que actualment porti aquest nom

L’any 598 es va celebrar un concili a Osca amb la presència de la majoria de bisbes de la província eclesiàstica de la Tarraconense. En aquesta trobada els prelats no van signar les actes. El motiu és un misteri, hi ha qui diu que va ser perquè no s’havia arribat a una unanimitat en els temes tractats. Una altra versió és que els vascons, en una de les seves escomeses a les valls, van fer desistir al sínode de continuar amb les seves deliberacions. El cert és que divuit anys després es convocava un altre concili per ratificar i signar les actes d’aquell concili d’Osca. El lloc escollit pel metropolità de Tarragona, el bisbe Eusebi, va ser Ègara; el dia 13 de gener de l’any 615 es celebrava a la catedral egarenca l’esmentat concili.
Reconstrucció hipotètica de la Catedral / Dibuix Francesc Riart-Museu de Terrassa
Un concili era l’instrument que marcava la coordinació i administració de l’església, i del d’Ègara documentalment només hi ha un testimoni: un còdex en pergamí, conegut com l’Emilianense, procedent del monestir de San Millán de la Cogolla, a la Rioja. Des del segle XVI es conserva a la biblioteca del monestir de l’Escorial.  L’acte ve signada pels prelats  Eusebius, Mumius, Joannes, Màximus, Emila, Rufinus, Visus, Vicentius, Stephanus, Pompedius, Sintharius, Justus, i els representants Màximus del bisbe Esteve i Fructuosis del bisbe Gomarell, però sense especificar la seva procedència com normalment era costum. Només la constatació d’aquests noms amb altres concilis permet identificar l’origen d’alguns. Si més no, el més important per nosaltres, l’amfitrió egarenc ens és desconegut. No obstant, estant establerta la signatura per ordre cronològic, i tenin la referència que l’any 610 el bisbe d’Ègara era Ilergi, per tant el prelat egarenc del concili era dels més novells, i es per això que el mateix podria ser el bisbe Just.
En el Concili d’Ègara es va ratificar els acords presos en el Concili d’Osca de l’any 598. En aquest últim s’acordava la obligació de celebrar anualment sínode diocesà i es pertocava la vida i honestedat dels preveres i clergues d’orde inferior.
Mossaic on probablement és va celebrà el concili / Fotos Joaquim Verdaguer
L’escenari del Concili d’Ègara va ser la seva catedral. Quan la ciutat d’Ègara va esdevenir Seu Episcopal l’any 450 va ser necessari dotar-la d’una infraestructura adient a les necessitats episcopals i a les seves funcions religioses, es a dir la catedral. El testimoni arqueològic de la presència d’aquest edifici el trobem dins el clos de les esglésies de Sant Pere. Les excavacions han deixat fe de la presència de successives catedrals. La primitiva basílica de principi del bisbat era d’una sola nau. La segona, de final del segle VI i per tant on probablement es va celebrar el concili, era una ampliació de la primera aprofitant la nau central amb la construcció de dues de laterals i reculant la capçalera fins on ara esta situada. Per tant ocupava l’espai de l’actual església de Santa Maria, la del mosaic exterior i bona part de la rectoria, on hi havia el baptisteri.
De la catedral i els seus edificis complementaris han quedat en peu alguns murs, l'església de Sant Miquel i les capçaleres de les esglésies de Santa Maria i Sant Pere, pedres totes elles testimoni d’un insigne dia  dins la historiografia terrassenca.

Evidentment el concili i l’estada dels bisbes no es pot circumscriure a un sol jorn, el 13 de gener. La lògica ens porta a suposar que van ser molts més dies per diverses raons: la presencia de dotze prelats i dos representants, alguns d’ells procedents de terres llunyanes transitant en ple hivern per camins incerts, probablement enfangats i sense una precisió del dia d’arribada al punt de reunió, fan creure en una vinguda escalonada en diverses jornades. Una altra circumstància l’apunten historiadors pel fet que no té sentit que el sínode només servís per signar cànons i normes, sinó que es celebrés, també, algun acte solemne aprofitant la presència de tants i tan il·lustres prelats, com podria ser la consagració de la segona Catedral d’Ègara.

Per tant, la freda i única data del 13 de gener hauria de tenir un preàmbul per als  preparatius, la benvinguda dels prelats i la celebració del concili, que hauria mobilitzat els pobladors d’Ègara i la gent de l’entorn. Els bisbes i els seus seguicis s’haurien d’allotjar en algun lloc, sia a les dependències de la catedral, a la ciutat o a les viles dels voltants.
Podem imaginar-nos que un fet de tal rellevància portaria fins a la seu episcopal el fervor i la servitud de preveres, diaques, subdiaques, clergues i secretaris d’arreu de la diòcesi egarenca, així com la curiositat de feligresos de la ruralia amb l’afegit de tot l’enrenou del mercaders ambulants.
No podem obviar la possible presència protocol·lària de les autoritats visigòtiques, les quals estaven en estreta vinculació amb l’església des que el rei Recared, l’any 589, havia reconegut l’església catòlica i havia estat incorporada a les tasques políticoadministratives. Així, als concilis, a més de tractar els afers de l’ església s’involucren, per mitjà del rei, els afers polítics.
Tampoc podem obviar la compareixença del magnats i gran terratinents, hispanoromans la majoria, propietaris de les riques vil·les.

El bisbat d’Ègara  desapareixia l’any 714 amb la invasió sarraïna.

Després de la dominació visigòtica, amb l’arribada dels sarraïns, el nucli d’Ègara desapareix, però no així el nom, que va ser remembrat durant uns segles per identificar les reconstruïdes esglésies de Sant Pere d’Ègara, fins que van ser reconegudes com Sant Pere de Terrassa.

Fonts consultades:
CARDÚS, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1954.
CARDÚS, Salvador. Joan Arnella. Grandeses i antiguitats d’Egara – Terrassa 1973
MUNDO I MARCET, Anscari M. El bisbat d’Ègara de l’època tardo-romana a la carolíngia. Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa, p. 46. Terrassa 1992
AINAUD DE LA LASARTE, Joan. Les Esglésies de Sant Pere. Ajuntament de Terrassa. 1990
ALAVEDRA, Salvador. Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Egara. Volum I. Terrassa 1979.
FERRAN, Domènec. Ecclesiae Egarenses. Les Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Caixa de Terrassa.Lunwerg SL. Terrassa 2009
FERRAN, Domènec. El Bisbat d’Ègara. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. 1992
MASDEU, Ramir de. El Concilio Egarense cumplió este año su 1350 aniversari. Tarrasa Información, 26 de juny
MARTÏ BONET, Josep M. Barcelona i Ègara-Terrassa. Arxiu Dioces`de Barcelona  i Editorial Claret. Barcelona i Terrassa 2004.
GARCIA, Gemma; MORO, Antoni; Tuset, Francesc. La seu episcopal d’Ègara. Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Tarragona 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada