Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 5 de maig de 2013

Blanca de Centelles: Un viatge per Europa l'any 1313


Blanca de Centelles castlana del Castell de Vallparadís va contraure segones núpcies amb Guillem de Carlders. Se sap que va passar a residir al castell de Avinyó.

Imatge imaginaria de Blanca de Centelles / dibuix de Oriol Gómez

Un any després de les seves noces, el 1313, Blanca de Centelles, aleshores senyora de Calders, va tenir l’oportunitat de fer quelcom no gaire habitual  en aquell temps: un viatge per Europa. Aquell any el rei Jaume II disposà el casament de la seva filla, la infanta Elisabet, de 12 anys, amb el duc Frederic d’Àustria i Estíria, fill del rei de Germània Albert I. Les esponsalles se celebraren per poder a Barcelona.
El rei assignà a la noble Blanca de Carlders una tasca honorable i a la vegada delicada en nomenar-la primera dama d’honor de la seva filla per acompanyar-la en el seu viatge cap a Àustria, on s’havia de reunir amb el seu nou marit
La comitiva nupcial de la infanta, encapçalada pel bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, i el cavaller Felip de Saluces, emprengué el viatge el dia 15 de novembre de 1313 seguit l’única ruta viable en aquells temps, l’antiga via Augusta, que, per la Jonquera, passava per Perpinyà, Narbona, Montpeller, Arles i Avinyó.
Blanca de Centelles en aquest viatge va poder contemplar el que era el preludi d’una transició en l’art arquitectònic: el pas del romànic al gòtic. Com per exemple, la construcció de la catedral de Sant Just a Narbona.

Arribada la comitiva a Avinyó va ser rebuda pel papa Clement V, que feia quatre anys havia fixat la seva residència en aquesta ciutat, i del qual reberen les benediccions.
Des d’Avinyò només hi havia dues rutes a seguir cap a llevant: la de la costa i la dels Alps. De segur que triaren aquesta última, ja que la de la costa estava plena de lladres i pirates provinents de l’illa de Còrsega. L’únic problema de la ruta dels Alps era que s’endinsava en territori francès en un moment en què anaven maldades en aquell país, perquè el rei Felip de França havia decretat la persecució i condemna dels templers i el moment polític era força delicat. Molts cavallers del temple baixaven cap el sud de França per refugiar-se a Catalunya.
Seguint la ruta dels Alps sense cap entrebanc, arribaren, via Tori, a Milà, on,simés no, podien contemplar una de les construccions més importants del romànic, l’església de Sant Ambogio. La catedral de Milà encara no s’havia començat a construir. Probablement des de Milà seguiren camí de Viena via el Tirol.
El viatge suposadament devia durar dos o tres mesos, això comptant que no es trobessin abans d’hora amb les primeres neus i haguessin d’hivernar pel camí. El viatge es feia en carro per camins no gaire transitables, amb ajornaments constants per a avituallament, canvi de cavalls.

L’arribada del seguici a Viena va coincidir amb un moment polític alterat. El marit, per poders d’Elisabet acabava d’ésser elegit rei de Germània i de Romans en contraposició al rei Lluís IV, el Bavarès, la qual cosa va suposar el començament d’una llarga guerra de vuit anys.
El dia 28 abril de 1315 tenia lloc a Ravensburg les noces reials amb gran solemnitat i, uns dies després, a Basilea, Elisabet d’Aragó era coronada reina.
Tan bon punt la parella reial s’instal·là a Viena, la comitiva catalana emprengué el viatge de retorn, en el qual s’assabentaren de les noves que s’havien produït en aquest espai de temps. Un any abans, el 1314, el papa Clement V, que els havia rebut en el viatge d’anada, havia mort i, en el seu pas per Avinyó, el seguici es trobà amb la seu papal vacant i amb el conclave reunit permanentment per l’elecció del nou papa. També aquell 1314 havia mort el rei de França Felip IV. El rei i el papa havien decretar la dissolució de l’Orde del Temple i el seu Gran Maestre, Jacques de Molay va ser condemnat a la foguera. Abans de morir, diuen, va llançar una maledicció a Felip IV i Clement V moririen properament.
De retorn a Catalunya, Blanca de Calders tornà a prendre possessió dels seus béns, els quals havien quedat sota la custòdia del rei Jaume durant aquest dos anys d’absència.
L’any 1330 arribaren males noticies de terres llunyanes. Elisabet d’Aragó, reina de Germània, amb 30 anys i cega aclucava uns ulls  per sempre, sis mesos després de la mort del seu marit.

Fonts consultades
VERDAGUER, Joaquim. Blanca de Centelles. Senyora del castell de Vallparadís. Ajuntament de Terrassa. 1996

1 comentari:

  1. Molt interessant -de fet ja vaig llegir el llibre de la biblioteca- i em complau veure un dibuix meu aquí, però... t'el vaig enviar amb més resolució, no? es veu bastant borrós! (si ho necessites t'el torno a enviar) salut!

    ResponElimina