Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


divendres, 17 de juny del 2016

Oficis ancestrals al carrer Major de Sant Pere a la dècada dels anys 50

Al carrer major de Sant Pere, a la dècada dels anys 50 del segle XX encara es conservaven oficis antics que de la mateixa manera que a l'època medieval, es feinejava en obradors instal·lats a l’habitació de l’entrada, Quadres, “Quarto de la reixa” i, en alguns casos al carrer per aprofitar la llum del dia o per la incapacitat d’espai dins l’obrador.

Tenim el cas del baster o "guarnicioner"; era un taller on s’adobaven i venien guarniments per a bèsties de carga i arranjaments de veles de carros i tartanes. El baster de Sant Pere estava ubicat en el núm. 32 del carrer Major i es deia Corneli Roige. Era habitual veure’l enfilat a un carruatge adobant-lo o guarnicionar-lo, principalment els dies anterior a la passada de Sant Antoni o els Tres tombs, que és quan tenia més feina.

El baster Corneli Roige / Foto Jaume Rosset
El núm. 43 és on tenia el boter el seu obrador. Un boter era un fuster que tenia l’ofici de fer o arranjar bótes, tines, tonells destinats a contenir líquids, especialment vi. Als anys 50 el boter era Francesc Prat que seguia la tradició de l’ofici del seu pare Valentí Prat, el qual havia instal·lat una fusteria al carrer Major cap els anys 20. Al igual que el baster molts cops el trobaves treballant al carrer arran de la vorera, picant els cèrcols d'una bota per tal de muntar-la i desmuntar-la segon el cas.
La família Prat / Proc. Valentí Prat
Un altre ofici era el del cabrer o pastor de cabres ubicat a cal Arnau als núm. 82 i 80. En el primer hi tenia el corral i en el 80 l’habitatge i a l'habitació que donava al carrer, darrera unes vidrieres, la botiga on l’Antònia de la Llet despatxava la llet, els iogurts i el formatge de cabra. Era habitual veure cada dia al matí la sortida del ramat per anar a pasturar, principalment pel torrent de Vallparadís. I a la tarda, la tornada al corral.
Pasturant les cabres / Proc. Rafael Aróztegui
El vaquer, Genís Masjuan, regentava la vaqueria que hi havia al bell mig del carrer Major amb dos casals, els núm 39 i 41. En el primer, un llarg túnel amb volta de canó, és on es guardava el carro i la tartana de la família i en el segon, darrera una vidriera hi havia el despatx de de llet i la vivenda. A mig pati, la quadra dels cavalls i, al fons a tocar del torrent de Vallparadis, la vaqueria. Aquest era un edifici de dos pisos que, segons fotografies de finals del segle XIX, l’edifici ja existia. L’any 1870 trobem com a vaquer un tal Guix i, en el 1900 era coneguda com ca l'Arnau. A la dècada que en ocupa, anys 50, la vaqueria tenia fins a 50 vaques.

La vaqueria / Fotos Jaume Rosset
La familia Masjoan / Proc. Josep Aced
Al final de carrer, al núm 88 hi havia la masia de Cal Vileta. El moliner Josep Vila fou alcalde del poble de Sant Pere.  Al pati de la casa, amb entrada pel passeig 22 de juliol tenien un trull o molí d’oli, propi que encara estava en funcionament a la dècada del 50. Era peculiar l’olor d’oliva trinxada que es deixava sentir al pas per davant del trull
La nissaga dels Vila, procedents de Mura, es va instal·lar al carrer Major del poble de Sant Pere a la segona meitat del segle XVI. Per diferenciar-los de la família Vila que vivien al principi del carrer, hom va començar a conèixer'ls pel sobrenom dels Vileta.

Fonts consultades:

Vivències de l’autor, nat en aquest carrer

1 comentari:

  1. He descobert la pagina i estic gratament sorprès.
    En aquest baster portavem les nostres carteres de pell dels alumnes de les monges descalces missioneres a reparar.
    A prop hi havia una botiga d'ultramarins on compràvem regalèssia.
    Mas dalt estava un centre escolar que li deien la Zona.
    Pujant cap al pas a nivell et trobaves amb el Casal de Sant Pere, una botiga de modistes (Francisca) on les nenes aprenien a cosir, la drogueria i passat el carrer Castellet la Farmàcia.

    ResponElimina