Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dimecres, 30 d’abril de 2014

Les urnes cineràries de Can Missert



En el període que va de l’any 1000 al 600 aC. es produeix la migració dels pobles indoeuropeus del centre d’Europa en totes direccions dispersant la cultura de Hallstatt per arreu d’Europa. Els que es van escampar per l’oest varen ser els pre-celtes en vàries branques: els gals, els bretons, els belgues, els itàlics, els galaics.

La Península Ibèrica va rebre dues incursions d’aquests pobles pre-celtes: cap a l’any 1000 i 800 un grup van entrar pel pas del Pertús-La Jonquera portant la cultura Hallstàttica del que destaca les seves necròpolis de camp d’urnes o d’incineració. Els seus poblats el formaven agrupacions assentats en cabanes o castros mancat de muralles defensives. Aportaren l’avenç en la metal·lúrgica amb els principis de la fabricació de ferro i el desenvolupament de l’agricultura i ramaderia. Poc a poc, aquesta cultura es va anar diluint essent absorbit, probablement, per la població indígena.

Una altra incursió del poble celta es va produir cap l’any 600 aC. en el nord-oest de la Península Ibèrica, el que ara és Galícia. Aquests, amb una cultura més superior que la dels seus predecessors, van aconseguir assentar-se en tota aquella zona fins al nord de Portugal.



A Catalunya la cultura dels camps d’urnes es va estendre fins més enllà del riu Ebre. S’han trobat a Agullana (Empordà) i al Puig de la Roca (Girona). En el Vallès trobem la seva petjada en llocs com la bòbila Madurell de Sant Quirze del Vallès o en la Padró de Ripollet. Es tracta de basaments de cabanes circulars.
Urna cinerària / Rafael Aròztegui
L’any 1897 en els treballs d’esplanació de la nova carretera de Terrassa a Olesa, en terres de Can Missert, propietat de Joan Barata, van aparèixer a una profunditat de 1’50 m. una quantitat considerable,  d’urnes, quasi 100, aixafades per la pressió de terreny. 

La intervenció de Domènec Palet i Barba, geòleg, i de Josep Soler i Palet, historiador, es va aconseguir salvar mitja dotzena d’olles o urnes cineràries senceres que és van repartir entre el propietari, el bisbe de Vic, reservant-ne dues per la ciutat i el seu futur Museu.

Després de donar a conèixer el descobriment i dels estudis realitzats i de valorar la importància de la troballa per part Pere Bosch Gimpera, l’Institut d’Estudis Catalans i amb col·laboració de la Comissaria Provincial d’Excavacions, l’any 1916 es procedí a una exploració científica oficial de la zona sota la direcció de Josep Colominas Roca. Es van trobar 48 urnes que van ser dipositades al Museu Arqueològic de Barcelona. Fins i tot, es va trobar un empedrat d’un metre per dos que ressaltà ser el lloc de cremació dels cadàvers
Urna cinerària / Rafael Aroztegui
Aquestes urnes i les corresponents tapadores en forma de plat estaven fetes d’argila de color negre o vermell fosc. Fetes a mà, sense torn amb algunes nanses també fetes a mà. El seu contingut eren cendres i ossos humans carbonitzats dels cadàvers, un cop havien estat incinerats o simplement triturats. El sepulcre d’aquest cementiri estava format per uns forats fets a una profunditat de 0’80 a 1’20 m. en la que es dipositaven les urnes cobertes per un plat, amb ofrenes al seu voltant col·locades en urnes més petites que  menjar, aigua i objectes dels quals sols s’han conservat els de metall. Quan es produïa la mort de dues persones familiars eren enterrats en el mateix sot, en urnes separades, si bé també és possible que les tombes en les quals s’observen aquests dobles o múltiples enterraments.
Urnes exposades al Museu de Terrassa / Rafael Aróztegui
La gran quantitat de sepultures dóna idea que l’indret funerari era utilitzat per una densa població, un poblat del qual no s’han trobat vestigis. L’assentament humà en la plana de Can Missert és òptim per la ramaderia i per conrear blat en un paratge ple de rieres i torrents, principalment el torrent del Salt. L’agricultura assumia a vegades un caràcter de pràctica col·lectiva. L’hipotètic poblat tan podria estar a la Plana Freda de Can Missert o en el mateix indret de la masia, si el volguéssim situar a la plana o, cap el nord de la necròpoli en els bancades aturonades de la serra que separa els termes de Viladecavalls i Terrassa i que tenen com a punt més alt, el turó del Roc Blanc



Actualment algunes de les urnes trobades estan exposades a la sala d’arqueologia del museu del Castell de Vallparadís



Fonts consultades;

PETIT, Maria Àngels. Can Missert, una necrópolis del bronze final al Vallès. Terme. núm. 4, nov. 1989, p. 7

GORINA, Pau. Los poblados célticos del Vallès. Butlletí de la Cambra de Comerç i Industria de Terrassa. desembre 1954

GORINA, Pau. Les Urnes cineraries de la necrópolis celtibera de Can Missert de Terrassa. Butlletí de la Cambra de Comerç i Industria de Terrassa. desembre 1951

CARDÚS, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1954

1 comentari:

  1. A la bòbila Segués Donadeu, a cal meu sogre,buscant argila a can Missert varen trovar també gerres funeraries hallsttatiques.

    ResponElimina