Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 16 de setembre de 2012

Les rierades de 1962


 
El fet més luctuós, i que forma part de la història de Terrassa i d’altres poblacions, va ser la riuada del 25 de setembre de 1962. Un gran temporal que va afectar tot el Vallès, principalment les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç, provocà una gran avinguda que les rieres, torrents i col·lectors no varen poder engolir i es van desbordar.

Aquell dia caigué sobre Terrassa i les rodalies un aiguat de 225 litres per metre quadrat. La infraestructura urbanística de la ciutat no estava preparada per a una allau d'aigua semblant i les zones més properes als torrents que la creuen de nord a sud en patiren les tràgiques conseqüències. En especial, la rambla d'Ègara i la riera de les Arenes.
Estralls al barri d'Ègara / Carles Duran-Amat

Antigament, la riera de les Arenes, segons els geòlegs, seguia el seu curs pels torrents de Vallparadís i Monner. Quan l’aigua va trobar sortida cap a llevant, seguí el camí actual, cercant el pla de les Arenes, on la llera, pel fet de ser novella i poc profunda, es bifurcà en un grapat de ramals, des del pont de Matadepera fins al seu final a la riera del Palau. Abans del 1962, l’arenal era una gravera d’extracció incontrolada, activitat que va provocar la dispersió de l’areny. Això, juntament amb la construcció de cases sobre els antics braços del llit de la riera, provocà que les conseqüències fossin assoladores, tant vides humanes com en béns materials.
La riera de les Arenes / Carles Duran-AMAT
La riera de les Arenes va ser la més afectada i la catàstrofe s'hi agreujà pel caos urbanístic, com hem dit, que regnava als barris que travessava i per la debilitat de les construccions que hi eren assentades, habitades primordialment per famílies immigrants. L’historiador Xavier Marcet ens apunta que bona part de la catàstrofe té la seva gènesi en l’especulació del sòl, la urbanització anàrquica, la imprevisió, l’autoconstrucció, la manca de fonaments de les cases, els materials dolents emprats i no pensar en el perill real, que havia portat a la nova immigració a aixecar habitatges a llocs excessivament perillosos. Ningú podia imaginar-se el que podia passar en aquella traïdora riera.
Les vies del tren / Carles Duran-AMAT

Les inundacions van fer desaparèixer moltes d’aquestes cases humils. Quan va esdevenir la riuada era de nit. Quarts d’onze. La majoria de la gent descansava de les dures jornades de treball. La riuada va arribar amb nocturnitat. Van morir unitats familiars senceres. Les víctimes eren de totes les edats I de condició humil.

A la rambla d’Ègara, el llit fluvial s’obturà, per l’arbra i el fang que baixava de la serralada sud de les Pedrtitxes. L’aigua va assolir els dos metres d’alçada I va inundar fàbriques, cases i comerços. Els primers efectes de la inundació ja es van fer palesos al vespre, i a la nit amb la manca de llum es va agreujar la situació i es va complicar la recerca de víctimes. El final de la rambleta del Pare Alegre es va transformar en un cementiri de vehicles i ferralla.
La Rambla / Carles Duran-AMAT
L'endemà, els terrassencs pogueren veure, consternats, l'abast de les destrosses: totes les comunicacions tallades; els carrers malmesos, plens de fang, vegetació i trencadissa, arrossegats per la força de l'aigua. Centenars de cases inundades o arrasades. Fàbriques destruïdes, amb la pèrdua de gènere i de maquinària. Més de mil terrassencs perderen les seves llars i totes les seves pertinències, i es van haver d'instal·lar en refugis provisionals. Les avaluacions més tímides situen les pèrdues en més de vuit-cents milions de pessetes de l'època. I, finalment, el més trist: 317 persones hi van perdre la vida, i hi va haver innombrables ferits, molts d'ells greus.
Al cementiri va funcionar durant dotze dies el que es va conèixer com “brigada de la mort” que se’n va encarregar de rentar, injector formol I fotografiar els cadàvers.
Carrer de Colomel·la / Juanita Biarnés-AMAT
La revista Al Vent, el 1987, parlava de la destrucció de 265 habitatges totalment I 700 parcialment. El mateix any, Diari de Terrassa calculava les pèrdues a la indústria en 130 milions de pessetes per a maquinària, 2002 per a matèries primeres uns 300 milions més de pèrdues indirectes.

Just després de la rierada es van posar en marxa els equips d’ajut. Grups de la falange, escoltes, Creu Roja, cossos de seguretat, bombers i ciutadania en general varen deixar enrere els atàvics enfrontaments per treballar en una sola direcció. Molta gent però poca organització. Hi havia una feina ingent a recuperar morts I ferits, restablint les comunicacions i els subministres, treure el fang I eliminar runes, lluitar contra les epidèmies. Els trens van trigar setmanes a tornar a arribar a Terrassa.
El Doré / Marcel·lí Garriga i Teresa Elies-AMAT
Des de Ràdio Barcelona, Joaquín  Soler Serrano va fer mil I una crides demanat ajut i va obrir una subscripció.  Fins i tot el cap de l’Estat Francisco Franco va visitar la ciutat egarenca, i els llavors princeps Joan Carles i Sofia. Des dels estaments oficials van arribar crèdits I fons per a la reconstrucció de les infraestructures malmeses. També va haver-hi indemnitzacions pels supervivents ai diners per reconstruir els habitatges.

La reconstrucció va durar mesos, i va ser possible mercès a un intens desplegament solidari, tant d’àmbit local com estatal i internacional.

Fonts consultades:

AA DD. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987

AA.DD. Riadas ¿hasta cuándo? Dins: Terrassa ¿a dónde vas? Castellar del Vallès: Associació de Propietaris per a la Defensa de la Institució de la Propietat Privada a Catalunya i del Foment Forestal del Massís de Sant Llorenç del Munt, 1982.
CASTELLS, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, Francesc. Tarrasa y los  tarrasenses. 1939-1964. Artes Gràficas Marcet. Terrassa 1966
ELIAS, Jacint. Geologia de los alrededores de Tarrasa. Ajuntament de Terrassa, 1943.
ELIAS, Jacint. La evolución morfológica del Vallés durante la era terciaria.
GERMAIN, Josep. El medi i l’home a Terrassa. Ajuntament de Terrassa. IMSAV. Terrassa. 1987
SOLÉ, Miquel i PASTALLÉ, Pere. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Una empresa al servei de la comunitat. Lunwer Editores i Aigües de Terrassa. 2002
VALLS VILA, Jaume. La riuada de 1962. Ajuntament de Terrassa. 2012
VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació       Mina. Terrassa. Terrassa 2000 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada