Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dijous, 1 d’agost de 2013

L’abastament d’aigua terrassenca a Sabadell (7): La Mina Marí


 
L’any 1872, el sabadellenc Andreu Marí comprava la mina Vinyals i els seus drets de pas. El seu projecte consistia en allargar-la vers el nord a la recerca de les aigües de Can Carbonell. Volia enllaçar el nou ramal a l’alçada del Centre Cultural, seguir direcció nord el llit de la Riera del Palau, i per les terres de Can Bogunyà arribar fen el punt de trobada dels torrents de Can Bogunyà i de Can Carbonell, continuant el traçat per aquest darrer, passant pel costat de la masia homònima i fins a la Font de l’Òliva, situada ens els contraforts de la part sud de la serra de les Pedritxes.

El Butlletí Oficial de la Província de Barcelona del 20 d’agost de 1876 inseria una disposició del governador que afectava molt als interessos de Terrassa. S’autoritzava a Andreu Marí a conduir les aigües de la Mina Vinyals fins a Sabadell. Des d’un primer moment, hi hagué moviment de rebuig, encapçalat per la premsa local, que afirmava que els terrenys pels que discorrés es transformarien en terres de secà, mentre serien incalculables les pèrdues per a la població, que es quedaria, deien, sense recursos potables.

Però anaven més enllà. Pensaven seriosament que podia afectar a la riquesa, a reduir el desenvolupament industrial  i a paralitzar la ciutat. Certament, a la concessió de la Mina Vinyals anava lligada el dret de poder allargar la canalització de captació fins a Can Carbonell, “tallant totes les aigües afluents o bona part d’elles”. Argumentaven les seves tesis en l’existència d’estudis geològics que es manifestaven en aquest sentit.
A la part baixa, el recorregut de la Mina Marí / Unitat de SIG-Ajuntament de Terrassa

Escrivien a La Revista Tarrasense: “Todas las aguas que dan alimento a los muchos pozos de nuestra villa, ya de sus fábricas ya de de las huertas o casas particulares, ya de sus diversas industrias, todas provienen de las filtraciones de los montes inmediatos situados a la parte norte, que encontrando en la superficie superior terrenos permeables de formación moderna, se encuentran en la parte inferior con con capas areniscas interpuestas con las arcillas compactas e impermeables, qje se convierten en conductores naturales de dichas aguas por suave pendiente dirigida en general de norte a sur. Cortada dicha formaciópn natural por una línea perpendicular o poco menos, a la misma, o sea, por una mina de absorción, de necesidad ha de producir el casi desecamiento de la zona baja en beneficio de dicha mina”.



Forces vives terrassenques no van restar quietes. La Mina Pública es va mostrar en contra, i l’Ajuntament va sortir en nom dels interessos egarencs i va nomenar una comissió especial per impedir que es fes el projecte. El Consistori va obrir diversos fronts. Un d’ells, reunir als majors contribuents de la vila i explicar-los que era possible aturar les obres, com defensaven uns lletrats de Barcelona consultats. De la trobada va sortir una altra comissió, de la que va partir la idea de fer un recurs d’alçada davant del Ministerio de Fomento contra la disposició del governador perquè no entenien quina raó portava a beneficiar Sabadell front de Terrassa.



Malauradament, no va trigar massa a arribar una mala notícia –maig de 1877, que per altra part no va generar sorpresa. Per Reial Orde es desestimava el recurs d’alçada de l’Ajuntament. En aquells moments, els treballs de la conducció ja estaven força avançats,i només mancava el petit trajecte més proper al nucli urbà.

En la comissió que vetllava pels interessos de Terrassa s’havien desenvolupat dos punts de vista. Uns, que havien aconseguit ser majoritaris, volien resistir fins encara que tot indicava que no se’n sortirien i que Marí podria extreure les aigües. La segona tendència defensava que s’havien d’acostar posicions, cedir i arribar a acords davant la impossibilitat d’aturar un fets cada cop més consumats.



La Revista Tarrasense es va prendre la qüestió més que seriosament i va agafar posicions properes a la que en podrien dir avui línia dura, la que no volia la negociació, eduint que els temps per parlar havien passat. Mica a mica va haver d’assumir que l’oposició a la Mina Marí no va reeixir, ni amb l’ajut de convocatòries que es feien als ciutadans a manifestar-se en anuncis insertats en la mateixa publicació. Però va continuar enumerant les conseqüències negatives: pujada de preus de les fruits i els productes dels horts del mercat, que al seu parer per la manca d’aigua arribarien als nivells dels de Barcelona; reducció espectacular dels cabals d’aigua que abastien a les grans indústries; disminució dels recursos dels pous particulars: sequera sistemàtica de poblacions de l’entorn com Viladecavalls, Rubí i Sant Pere.

Tornem a la convocatòria, que es va programar pel diumenge 22 de juliol de 1877 a l’Ajuntament. Si fem cas a les cròniques de l’època, el seguiment va ser important, malgrat que no disposem de xifres que ens ho puguin corroborar. En n’anem al relat de La Revista Tarrasense: “Anunciada dicha reunión  para las 4 de la tarde, apenas dio la hora indicada, era ya imposible el acceso a grandioso salón del piso principal ocupado como se hallaba, los mismo que todas sus dependencias, por apiñada concurrencia, compuesta de vecinos de esta ciudad representando todas las clases sociales y todas las opiniones políticas. No cabiendo ya en el local de la reunión se detenían los concurrentes en la calle, donde llegó a formarse un numeroso grupo, reinando en todas partes la circunspección y el orden más completos…”



Pocs dies abans, en una sessió plenària de l’Ajuntament es llegia un expedient d’embargament d’una part de la Mina Marí proper a la carretera de Montcada., per haver fet unes obres al subsòl sense el permís de l’alcaldia.



La Revista Tarrasense no s’aturava en la seva croada, i el 12 d’agost de 1877 tornava a la càrrega. Per començar, animava a Andreu Marí a cercar recursos hídrics al Ter o al Llobregat y, “sinó, ancho es el camino para ir en pos de las ignoradas aguas del Nilo, que la civilización anda buscando  ahincadamente, pagando a las fieras del desierto cotidiano tributo de vidas eminentes, por esta senda ganaría segura gloria, conquistándose un nombre en los anales del Instituto Geogràfico,  al lado de los Livingstone y los Stanley…”
La mina Marí passaba paral·lela a la ctra. de Montcada / Fonts Ragon-Amat
La veritat és que Terrassa, ni ara ni llavors anava sobrada d’aigua, malgrat que la canalització procedent del Llobregat dels anys 40 del segle XX va permetre respirar.

Els opositors a la Mina Marí no entenien perquè respectava masies de Sabadell per a que no es quedessin sense recursos i no respectava a les de Terrassa ni a les de Viladecavalls. Consideraven que l’empresari estava fora de la llei perquè cometia una injustícia. Terrassa, afirmaven, sempre havia tingut la possessió dels recursos de la Mina Vinyals, establertes per la Corona el 1825, i mai havien proscrits els drets. També creien que Marí incomplia sistemàticament algunes de les premisses marcades en el Butlletí Oficial de la Província, com posar la tuberia en forats de menys de tres metres de profunditat, reomplir-los amb les terres procedents de l’excavació, deixar el terreny en les mateixes condicions inicials abans de començar les obres…



La fina ironia no faltava en la premsa de l’època, que publicava que les aigües de la Mina Vinyals tan desitjades per Sabadell s’havien insubordinat contra Marí i havien trencat un tub per no ser desviades cap a Sabadell. Havien preferit sortir a la superfície i inundar un camp de conreu. No sabem la gràcia que al pagès li va fer l’accident, perquè sembla que va ser això i no pas una acció premeditada. 



Andréu Marí i Mina Pública van ser íntims enemics durant unes quantes dècades, i aquest notable ciutadà, ell solet, va portar de Corcoll a tota la Societat.  El 1878 va presentar un projecte de conveni que era en realitat una oferta de compra per valor de 3,2 milions de rals. Va haver debat, entre partidaris d’acceptar i els que de bon principi s’hi van negar en rodó.



A finals del segle XX la concessionària de les aigües de Sabadell CASSA se’n va fer càrrec de la Mina Marí. La companyia va haver de pagar servitud de pas de 7,8 quilòmetres de mina a 32 propietaris de Terrassa, Sant Pere i Sabadell, amb un cost de 7.000 pessetes.



En definitiva que aigua de Terrassa abasteix la ciutat de Sabadell.

Fonts consultades:

Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Memória que presenta la Sociedad de la

Mina Pública de Tarrasa en oposición al proyecto de traida de aguas á Sabadell, presentado por D. Andrès Marí, y en refutación de la memoria descriptiva del mismo, del director de caminos D. Juan Pelegrí.  Terrassa 1873

FAURA Sans, M., VINYALS, Melcior; PALET BARBA, Domènec. Dictamen sobre abastecimiento de aguas potables para la Ciudad de Tarrasa. Ajuntament de Terrassa. 1923

VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879

GALÍ i BARBA, Joan Baptista. Notícies sobre l’abastiment d’aigua a Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 1992

OLLER. Joan Manuel; SUÂREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Mines d’Aigua a Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa.2008

PASTALLÉ, Pere; SOLË, Miquel. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 2002

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada