Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 9 de juliol de 2016

Els safareigs públics o comuns de Terrassa.

A les societats contemporànies occidentals del segle XXI, de la mateixa manera que a les del segle XX, estem massa ben acostumats després de la generalització dels electrodomèstics i, en el cas que ens ocupa, d’un invent anomenat rentadora. Però caldria recordar i que tots tinguéssim molt present que no sempre ha estat així. Abans les dones, a falta d’aigua corrent a les cases, anava a fer la bugada als rentadors públics anomenats “comuns”. Així com l’Ajuntament disposava de fonts i abeuradors per la ciutat com a servei públic, també ho eren aquests safareigs.
A la dreta, el rentador del Sot del Pi / Baltasar Ragon-AMAT
En un principi eren safareigs a l’aire lliure. Molts estaven al torrent de Vallparadís: la bassa del Patilles, el del Sot de Pi, les basses dels Frares, el Mas Castlania, la font d’en Sagrera i la bassa del molí de Basea. Al torrent Monner, hi havien el del Clausell, el d’en Sal·lari, el d’en Roca, el del Flequer i el de la mina d’en Singla, Al torrent de les Bruixes, el de Cal Datzira, Dins a la vila hi havia les basses del Puig Novell, els rentadors del Vapor Gran i el de l’Hospital.
Bassa-safareig de Cal Datzira/ AAVV APSP
Un safareig popular a l’aire lliure tardà va ser el de la Font de les Canyes, molt utilitzat per la immigració dels anys seixanta, que arribava sense pràcticament res. Les dones anaven fins aquest espai natural privilegiat per a cercar aigua de boca i per la cuina però també per a rentar la roba. Gaudien d'un avantatge com la de poder estendre a sobre de les plantes de l’entorn. Havia de ser curiós veure el tràfec de dones amunt i avall amb farcells de roba.

Al segle XIX es van construir a Terrassa varis rentadors coberts anomenats "Comuns", resultat del gran creixement demogràfic.
Generalment els safareigs s’aixecaven prop d’un torrent o riera, així solucionaven el problema d’evacuació de les aigües brutes, per una part, i el d´abastiment per l’altra. Evidentment, eren temps on la xarxa de clavegueram no estava desenvolupada.
Dins de cada un dels rentadors hi havia dos safareigs; al primer s’hi feia la bugada i el segon servia per esbaldir la roba. Cada dia el primer es buidava i s’omplia amb l’aigua que s’havia esbaldit el dia abans. El segon s’omplia amb aigua neta. Això feia que les dones, -perquè la bugada ha estat tradicionalment tasca seva- que volien l’aigua ben clara hi anessin sempre a primera hora del matí, doncs a la tarda les aigües estaven ja plenes d’escuma i tèrboles, desprès d’haver assumit el sabó i les restes de les peces de roba.
Les basses i els retadors del Vapor Gran. Actual carrer Miquel Cases / Fons Ragon-AMAT
Normalment cada Comú tenia unes obertures al sostre tant per deixar entrar la llum del dia, poca a l’hivern, com per a què sortís el baf i la pudor que quedava dins l’edifici fruit de la brutícia de la roba. A les èpoques de fred, es patia de valent.
Les dones es posaven al voltant i la feien petar. Sempre hi havia qui explicava alguna xafarderia (d’aquí l’expressió popular que ha triomfat ,"fer safareig"). Sovint, con s’ha pogut referenciar, hi havia raons entre elles i mes d’una havia aixecat el picador (la pala de fusta amb la que es picava la roba per a preparar-la) per esbatussar-se de valent.
Acabada la bugada als llocs on hi havia l'espai,  com el Comú del llavors poble de Sant Pere, les dones estenien la roba sobre les mates i esperaven amb tranquil·litat i deixant passat el temps, el seu eixut.
Cada Comú tenia un encarregat, normalment una veïna propera, que tenia cura d'obrir i netejar-los i de vigilar que tot es desenvolupés amb normalitat. No sabem com transportaven les peces, perquè en lloc es parla ni es veuen aquells cistells que en altres cultures es porten al cap.
En general, les dones s’acostaven al safareig que tenien més a prop de casa, on més o menys disposaven d’un lloc fixe, més marcat pel costum que per una altra cosa.
Els safareigs servien per rentar roba, i també per altres usos curiosos. La canalla, sempre tan disposava a trencar motllos, els aprofitava per fer-se un bany refrescant en els mesos de més calor, i això sí, quan ja no hi havia dones ni vigilants, cap al vespre, quan es feia fosc, escolant-se pels forats de la teulada. No es va ofegar ningú.

Dels rentadors comuns coberts que es van bastir el segle XIX cal destacar:
El comú del carrer Baldrich situat a l’edifici on actualment hi ha el Centre de Normalització Lingüística, a la cantonada d’aquell carrer amb el de Sant Quirze.
A l'esquerra i al mig, el rentador de la rambla / Fons Ragon-AMAT
Un altre safareig públic dins la vila era el que hi havia al costat de l’antic Hospital al peu del portal de la Guia (actual carrer del Peix -raval de Montserrat). Quan es va enderrocar el safareig es va substituïr per un altre de cobert construït on hi havia el cinema la Rambla i que va estar en ús fins que es va construir el cinema.
Entrada al Comú de Sant Pere / Francesc Casajuana
A finals del segle XIX l’Ajuntament de Sant Pere va fer construir un rentador comú per cobrir les necessitats del poble. El lloc escollit va ser al final del carrer Sant Marià (actual Alcalde Parellada), al costat de l’escorxador del poble. El rentador va estar en actiu fins als seixanta quan es va enderrocar per donar pas al futur carrer de l’Arquitecte Puig i Cadafalch.
El Comú de Sant Pere

Davant el creixement del nou barri de Ca n’Aurell, l’Ajuntament va habilitar, l’any 1935,  un rentador comú al carrer de Galileu cantonada amb el de Blasco de Garay. Ja en desús, l’espai el va aprofitar el Club de Boxa Terrassa. Actualment és la seu de l’Associació de Veïns del barri Ca n’Aurell.
Edifici de l'AA VV de Ca n'Aurell on hi hagué el rentador Comú / Joaquim  Verdaguer
L’expansió del barri de Ca n’Aurell cap a ponent amb les primeres cases del barri de la Piscina vella (La Cogullada) i les del futur barri de la Maurina va fer necessari proveir aquella zona d’un rentador comú, situat a l’actual carrer de Sòria.

A la carretera de Matadepera cantonada amb el carrer Ample hi havia la masia de Can Tusell. Al seu pati tenia un rentador gran cobert en el qual hi anava a fer la bugada el veïnat, però al ser privat s’havia de pagar un tant, segons la quantitat de roba que es duia a rentar.
Rentador de Can Tusell / Proc. Eduard Bros

Els safareigs comencen a desaparèixer i passen a la història cap als anys 50 i 60 del segle XX. La raó és clara: les cada cop millors condicions econòmiques de la població i les arribades dels electrodomèstics i la generalització de l'aigua corrent.

Fonts consultades:
OLLER, Joan Mael; SUÁREZ, Francesc, VERDAGUER, Joaquim. Serveis d’aigua a Terrassa. Fundació Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 2007.
VERDAGUER, Joaquim. 1904-2004 Centenari de l’agregació del poble de Sant Pere a Terrassa i Sabadell. Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere. Terrassa 2004.

TAPIOLAS, Judit. Els safretjos públics. Terrassa DC. 10 febrer 1989.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada