Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 2 de març de 2013

L’ermita de Santa Magdalena del Puigbarral


L’ermita de Santa Magdalena del Puigbarral es troba dalt del turó del Puigbarral, al peu del camí dels Monjos. És una capella romànica dels segles x i xii d’una sola nau de planta rectangular. Té un absis semicircular, un arc triomfal de mig punt i dos arcs torals apuntats. El campanar és del tipus de cadireta d’una sola obertura, i està situat a la part del darrere, sobre l’arc triomfal. Un document de l’any 1036 menciona com a propietari de la zona Seniofred Barral, i un altre document de 1239, el mas Barral. Probablement l’ermita neix com a capella rural.

Sembla que unes dones deodates o «repetides» donades de Déu van decidir, pel motiu que fos, recollir-se en aquesta ermita per fer penitencia fugint del brogit i dels perills del món, i que el bisbe de Barcelona les autoritzà com a comunitat. Es regien per la Regla de sant Agustí i de l’Orde de sant Ruf. Per tant, el monestir estava subjecte a l’obediència del prior del monestir de Santa Maria de Terrassa. És per això que el prior d’aquest monestir decidí situar una mena d’ermità deodat, Jurnós de Bensanta, en el monestir de Santa Magdalena, en el qual hi celebrava missa, tot i que no estava autoritzat a predicar.
En documents antics es menciona aquesta comunitat com a casa amb plural de «Magdalenes». La primera referència documental com a convent és de 1295. Vuit anys després, el 1303, el bisbe de Barcelona Ponç de Gualda va fer tancar el monestir de Santa Margarida del Mujal i ordenà traslladar totes les dones al de Santa Magdalena. El motiu foren les greus queixes de la vida gens pietosa que allí s’hi feia.

La primera monja que trobem documentada, l’any 1333, com a priora és sor Romía Estapera. A partir d’ella es pot formar un priorologi bastant complet. Una que destacà per la seva tasca davant la comunitat va ser sor Antònia Guitarda. Durant el seu priorat de 40 anys la comunitat va viure els millors temps del monestir. La coneixem a través de gairebé una quarantena de documents atorgats per ella des de 1411 fins a 1450. L’any 1414, amb l’autorització de Bernat de Bellfort, prior de Santa Maria, decideix posar el monestir sota la protecció i custòdia del rei Ferran I, i també del Sagramental, que era una mena de sometent, a causa, probablement, del fet que les monges no devien sentir-se prou segures al monestir, per les lluites que es derivaren després del Compromís de Casp, en el qual es va elegir el nou rei Ferran d’Antequera.
L'ermita l'any 1935 / Fons Ragon-AMAT

El monestir va arribar a tenir rendes abundoses i propietats, fruit de deixes, principalment en testaments, a Matadepera, Terrassa, Sabadell, Sant Julià d’Altura, Castellar, Sant Llorenç Savall, Rubí, Valldoreix, Mura, Rellinars i fins i tot Vic.
En un consell de parroquians de Sant Pere es fa esment el 1480 que el monestir està inhabitat: «...stiga inhabita soliu e la major part de aquel en derochat e quasi del tot destruit....havent cessat els oficis divins almoines, oracions i sacrificis contra la voluntat de aquells que fundaren lo dit monestir e lur hi donaren». Sembla que el monestir, pel seu aïllament, fou presa fàcil i víctima de les guerres dels remences que assolaren Catalunya durant el segle xv. Acabada la revolta dels remences, en aquest consell es volia revifar la comunitat de les Magdalenes, la qual cosa va ser possible amb el nomenament d’una nova priora, sor Angelina Coloma.
l'ermita restaurada 1998 / Rafel Aroztegui
El 1540 es fa esment que el monestir estava buit i que la congregació s’havia incorporat al monestir de Magdalenes de Barcelona. El 7 de juliol de 1564 el Consell de la Universitat forana es va reunir a l’església de Santa Magdalena a causa de l’impediment del «morbo que és en la vila de Terrassa» (això és, la pesta que assolava Catalunya).
Interior de la capella 1998 / Rafel Aròztegui

L’any 1613 sor Estefania Salaverdenya, la priora del convent de les Magdalenes de Barcelona, amb el consentiment de la comunitat de monges i l’autorització del bisbat, cedia la capella, el monestir i totes les seves terres a Francesc Petit del veí mas Mir (Can Petit).
Se sap que en el segle xvii l’ermita era freqüentada per romeries o aplecs i que Matadepera acostumava celebrar una processó per la Pasqua Granada. En una visita pastoral de 1851 es descriu que «la encontró un tanto indecente, con necesidad de algún repaso en la parte material de la capilla, atendida su mucha antigüedad y con necesidad de una nueva ara con Santas reliquias per ser rota de varios pasajes la hoy existente...».

El monestir o ermita va anar patint les conseqüències de les guerres, dels malfactors i dels buscadors de tresors, fins al punt que va anar decaient fins que va quedar en estat ruïnós. L’any 1956 es procedir a restaurar l’ermita, a càrrec l’arquitecte Josep M. Pratmarsó. L’ermita és l’única edificació que resta en l’actualitat de l’antic monestir de Santa Magdalena. Actualment es troba dins d’una propietat privada, al davant d’un xalet construït en la dècada de 1970.
La capella l'any 2010 / Joan Soler


Fons consultades:
BALLBÈ, Miquel. Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls. Terrassa, 1988.
ARMENGOL, Josep M. Santa Magdalena del Puigbarral. Impr. Joan Morral. Terrassa, 1966.
SOLER, Joan. Camí dels monjos. El tram de Terrassa. Ajuntament de Terrassa, 2009.
CARDÚS, Salvador. Monestir de Santa Magdalena del Puigbarral. Butlletí del Club Pirinenc Terrassa. Novembre-desembre de 1927, pàg. 9.
Arxiu Tobella. L’ermita de Santa Magdalena del Puigbarral. Claxon, núm. 65, 10 de febrer de 1986.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada